El regne dels dimonis malenconiosos
Va ser John Milton a El paradís perdut el primer que va expressar clarament la transformació de la imatge del dimoni en la cultura europea. Fins al Barroc havia perdurat la visió medieval del dimoni, una criatura repulsiva i font de malignitat. En Milton, Satanàs comença a adquirir un magnetisme seductor, preludi del tractament romàntic del tema. En el Romanticisme, els habitants del subsol es converteixen en herois de la tenebra. Potser va ser Lord Byron qui, a la literatura, va popularitzar els nous perfils del demonisme, i és Baudelaire, finalment, a Les flors del mal, qui amb més exhaustivitat va penetrar en el simbolisme modern del dimoni.
Al segle XIX hi ha multitud d’exemples literaris amb el protagonisme d’herois demoníacs. El meu preferit és l’escriptor Mikhaïl Lérmontov, autor d’un poema llarg extraordinari dedicat al tema. El dimoni de Lérmontov és una criatura delicada, malenconiosa, que viu en una mena de capvespre etern. No té la virtut dels àngels ni la malignitat dels vells diables medievals. És indecís, necessitat d’amor, excessivament sensible, llunyà. No obstant això, sovint és “humà, massa humà”, representatiu dels aventurers insaciables, dels perpètuament insatisfets.
El pintor simbolista rus Mikhaïl Vrubel va quedar fascinat pels plantejaments de Lérmontov i, en conseqüència, va pintar el dimoni, el seu dimoni, en diverses ocasions. El Dimoni assegut, conservat a la Galeria Tretiakov de Moscou, manifesta molt bé la moderna transformació de la naturalesa demoníaca. Els colors de Vrubel són ombrívols, crepusculars, com l’ànima del seu protagonista. Quan vaig veure aquesta pintura, a mi, inevitablement, em va recordar l’àngel del gravat La malenconia, de Dürer. Al cap i a la fi, desapareguts els déus, àngels i dimonis comparteixen el mateix destí.
