Rafael Argullol
12/08/2017

Abans de la revolució

2 min

L’ arquitecte austríac Adolf Loos va fer famosa la sentència: “L’ornament és delicte”. Encara que tampoc admiro els excessos de puresa formal, fonamentalment li dono la raó. Loos es referia, sobretot, al decadentisme decoratiu de finals del segle XIX, però crec que la seva afirmació és extrapolable a totes les èpoques, inclosa la nostra, que ha patit abundantment l’ornamentalisme avantguardista. Personalment un dels ornamentalismes que més he detestat és l’estil Rococó, el qual, durant molts anys, veia únicament com una degeneració manierista del Barroc.

Tampoc ara tinc devoció pel Rococó però m’he acostumat a tenir una mirada més matisada sobre les seves obres. Encara fujo de moltes sales del Museu del Louvre però he après a mirar amb deteniment les pintures de Watteau, Boucher i Fragonard, els seus tres grans pintors, malgrat la irritació que causen alguns dels seus temes. De Watteau n’admiro el tractament de la naturalesa i la dinamicitat de les figures que apareixen als seus quadres. Boucher és un dels grans mestres de l’erotisme i els seus nus se situen entre les venus de Giorgione i Ticià i la mirada moderna.

Fragonard és, potser, el més rococó de tots i, al mateix temps, el que més s’escapa del Rococó, orientat cap als nous temps, com una anticipació del Romanticisme. Seguidor dels il·lustrats, i en particular de Rousseau, va voler canviar al final de la seva vida les al·legories mitològiques de l’expressió dels sentiments. M’agrada molt, de Fragonard, un oli que és a l’Ermitatge de Sant Petersburg, El petó furtiu, que reflecteix molt bé el nou clima intel·lectual que s’ha instal·lat a Europa, ben representat pel Werther de Goethe. Significativament és una pintura de 1787, dos anys abans de la Revolució Francesa. Un huracà travessarà Europa i els triomfants protagonistes romàntics abominaran del Rococó amb totes les seves forces. 

stats