Publicitat
Publicitat

Prou indiferència cap als no rics!

Cada pic hi ha més evidències microeconòmiques que deixen palès que hi ha un creixent nombre de llars illenques sense cap tipus d'ingrés i amb creixents carències materials. Basta repassar les publicacions de la Xarxa per a la Inclusió Social (EAPN-Illes Balears), Càritas, Creu Roja, Intermón Oxfam o d'algunes fundacions sindicals i entitats de reconegut prestigi social, com ara la Fundació Lluís Vives o la Federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social, per tenir coneixement d'aquesta realitat.

I tanmateix, per més lectures que es recomanin, no crec que alguns i algunes abandonin la seva indiferència amb les víctimes de les seves polítiques (agreujament de les desigualtats i desmuntatge estructural de l'estat del benestar). Com molt encertadament diu Mariano Aguirre, "ni una sola de les decisions vinculades amb "l'austeritat" que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment o el seu entorn immediat. En no sofrir-les, les mesures "anticrisi" són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macroxifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna pregunta incòmoda al Parlament o en aquests breus moments en què els increpen quan surten d'un edifici o de la seva casa i caminen set passos fins al cotxe amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives...". En aquesta lògica cal interpretar l'avantprojecte de llei de seguretat ciutadana del ministre Jorge Fernández Díaz o les ordenances municipals que pretenen castigar la mendicitat.

Malgrat la indiferència de les elits, la situació és, tal com ho corroboren la literatura especialitzada i les dades oficials, d'alarma social. Si prenem com a referència l'estimació que fa l'EPA, observarem que la població illenca aturada en el trimestre de més activitat econòmica i laboral (el tercer) ha tingut un estirabot del 91% en els darrers cinc anys, passant de ser un col·lectiu de 55.300 persones l'any 2008 a un de 105.600 enguany. I, el que és més important, la població aturada de llarga durada (dos anys o més) ha augmentat un 1.125% (ha passat de 2.800 persones en el 2008 a 34.300 aquest estiu). Amb aquestes dades, com poden els governants seguir indiferents als sofriments que provoca l'empobriment que hi ha darrere aquestes xifres?

Però és més important prendre en consideració que, en un context de devaluació brutal de la renda de la majoria de la població, el trànsit de la "normalitat" a la pobresa material relativa es produeix en molts casos amb una extraordinària rapidesa. A tall d'exemple de l'acceleració dels processos d'empobriment personal i familiar, cal citar la Reforma Laboral de 2012, que ha augmentat els procediments exprés per l'acomiadament gairebé gratuït; la retallada de les prestacions de desocupació per a les persones majors de 55 anys; o l'exclusió de col·lectius com a beneficiaris de l'ajut del Programa "PREPARA". En aquest context, té especial importància l'Enquesta de Condicions de Vida publicada el passat 20 de novembre, que ens informa d'una taxa de risc de pobresa l'any 2012 del 24,2% a Balears (s' ha produït un estirabot del 5,7% en un any). De l'any 2013 hi ha només dades provisionals, com ara la taxa de carència material (que mesura el percentatge de persones i llars que es troben en almenys tres de les següents situacions: no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix, almenys cada dos dies; no poden mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada; no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes; han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els últims 12 mesos; els és impossible disposar d'un automòbil; no poden permetre's disposar d'un ordinador personal; o no poden permetre's anar de vacances almenys una setmana a l'any). Aquesta taxa ha passat d'un 11,6% l'any 2008 a un 23,7% l'any 2013 en el cas de les persones, i d'un 9,6% a un 21,9% en el cas de les llars.

Davant aquesta situació d'emergència social, què ha fet fins ara el Govern? Bàsicament bloquejar -via disposició transitòria de la llei de pressupostos de la CAIB- el desplegament de la Llei de serveis socials de les Illes Balears, aprovada en l'anterior legislatura, i que es disposava a "atendre les situacions de manca de recursos bàsics i les necessitats socials". La discussió parlamentària del pressupost de la CAIB de 2014 podria ser el marc per aprovar una autèntica política contra la pobresa i l'exclusió social. En cas contrari, hauria de ser el torn de la societat civil, que té els instruments de la mobilització i de la proposta via Iniciativa Legislativa Popular (ILP). Cal estar preparats per reivindicar de debò una Renda Garantida de Ciutadania, que és absolutament realista i possible (seria factible amb una partida pressupostària de vint-i-cinc a trenta milions d'euros). Una RGC pensada com un nou instrument de política social redistributiva i preventiva de l'exclusió social. En definitiva, una petita passa en la direcció d'un nou paradigma social en el qual el dret a la llibertat material estigui garantit mitjançant una Renda Bàsica universal i incondicionada.

Ara mateix, dir prou indiferència cap als no rics ha esdevingut una exigència ètica, si més no perquè, en paraules d'Antonio Gramsci, "la indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odii els indiferents".