Misc 16/10/2014

Catalunya i la gestió dels béns comuns

i
Raül Romeva
3 min

Catalunya és un país d’una extrema fragilitat. El canvi climàtic, sumat a la gestió irresponsable de l’entorn, ens ha abocat a una situació de precarietat ambiental i territorial preocupants. Als setanta, per exemple, hi havia de mitjana tres-cents incendis forestals anuals, i en l’última dècada la mitjana ha estat de sis-cents. El mar s’escalfa de manera imparable, s’altera el règim de pluges i augmenten les sequeres, que es fan més intenses. Tot això, però, són només els símptomes visibles d’un problema estructural que reclama respostes ràpides i de llarg termini.

Sigui com sigui, la pressió sobre el territori no para d’augmentar: fracking, prospeccions petrolieres, urbanització d’espais naturals, dependència dels combustibles fòssils, manteniment de fonts contaminants i perilloses, sobrepesca i contaminació dels mars, agricultura intensiva, etc.

Ja fa dècades que se’ns adverteix de l’arribada d’aquest escenari. Científics de totes les especialitats, ecologistes, agrupacions ciutadanes, forces polítiques i informadors s’han fet ressò del problema en nombroses ocasions i han intentat capgirar les dinàmiques suïcides. Malauradament, la reacció institucional no és mai fàcil, i encara menys ràpida. Les pressions de determinats grups d’interès (ja sigui econòmic o electoralista) fan difícil que es duguin a terme les reformes que haurien d’impulsar el canvi de rumb. Per altra banda, la crisi ecològica, els processos omnipresents de concentració i la privatització de diversos recursos o del coneixement mateix exclouen cada vegada més gent de l’accés a uns recursos que són bàsics per a la seva subsistència. En són exemples ben recents, i dramàtics, les dificultats per garantir l’accés universal a l’aigua, a l’energia o als recursos pesquers, entre d’altres.

En aquest context, però, està apareixent amb força un nou paradigma que ens ha de permetre superar moltes de les dinàmiques paralitzadores actuals. Parlo dels anomenats béns comuns, i de la seva gestió. És cert que es tracta d’un concepte en construcció i que encara hi ha un debat obert, i molt viu, sobre què inclouen, i sobre com cal gestionar-los. Però la simple discussió ja aporta una gran dosi d’idees i propostes rellevants.

Així, a grans trets, els béns comuns no són res més que les xarxes de la vida que ens sustenten. Són l’aire, l’aigua, les llavors, l’espai sideral, la diversitat de cultures o el genoma humà. És una xarxa teixida per gestar els processos productius, reproductius i creatius. Si afinem una mica més, però, podem dir que els béns comuns són aquells béns materials o immaterials que són d’usdefruit d’una comunitat humana, sense ser propietat de cap persona en particular. Alhora, però, són béns d’accés limitat a escala humana, i es troben a mig camí del que serien els béns naturals, els mercantils i els drets o serveis públics.

Catalunya viu un procés de canvi sociopolític sense precedents. En aquest context seria bo que no desaprofitéssim l’oportunitat per establir les bases del que hauria de ser una gestió dels recursos que ens permeti albirar un futur millor, també en termes de gestió i transformació del territori. En l’actual context de crisi i austeritat, en què sovint es promouen transferències d’autoritat del que és públic cap al que és privat, un enfocament polític sobre els béns comuns representa una oportunitat per construir un nou projecte democràtic per a la societat catalana (i també europea) basat en la participació ciutadana, la possibilitat de gaudir dels drets fonamentals i l’enriquiment cultural, moral i intel·lectual de les persones.

Així, enfront de moviments especulatius de l’estil del Castor, el fracking, les prospeccions petrolieres, el Barcelona World, l’allargament de la vida de les nuclears o el pla de conques, entre altres amenaces, s’imposa canviar de paradigma. Per tot plegat, convido a integrar el concepte de béns comuns en la futura legislació catalana. Alguns governs municipals, però sobretot diversos col·lectius ciutadans, ja han reconegut aquest fet i han impulsat mesures de gestió dels béns comuns. La Carta Europea dels Comuns o la iniciativa ciutadana europea L’aigua és un dret humà en són alguns exemples. Així mateix, s’han dut a terme accions concretes a Europa, com la remunicipalització dels serveis d’aigua potable en grans ciutats com París i Nàpols o la gestió col·lectiva dels cinemes a Itàlia.

El país que jo vull, per tant, és un que aposti per fer de la justícia ambiental i social el seu eix vertebrador més sòlid; un país, en definitiva, on no hi càpiguen (i, de fet, que combati) l’especulació urbanística, l’empobriment dels mars, la privatització de l’aigua i l’energia, l’alimentació i dependència de fonts energètiques contaminants i perilloses, o el menyspreu a la diversitat biològica. Tenim feina, sí, però també idees i coneixement. Farem bé de no malbaratar-les.

stats