Publicitat
Publicitat

Independència energètica: sí, es pot

“Si la ciutadania de Catalunya fos sobirana del sistema energètic hi guanyaria considerablement en diferents aspectes que, en general, dependrien poc del partit de govern o de les majories parlamentàries”.

Aquestes són les paraules que encapçalen l’informe que recull les conclusions del 2n Congrés d’Energia de Catalunya (CoEnerCat), els ponents del qual aspiraven a respondre a la següent pregunta: què hi guanyaríem en el sistema energètic de Catalunya, amb un estat propi?

En un moment en què calen arguments i reflexions de fons sobre quins riscos, però també quines oportunitats, se’ns obren en el cas que Catalunya esdevingués estat, la que gira al voltant de l’energia és, sens dubte, una de les qüestions més determinants.

A grans trets, convé posar l’èmfasi en, almenys, dos aspectes. El primer: actualment ja disposem de les infraestructures per garantir el subministrament i distribució energètica a tot el país, tal com posa de manifest l’informe 9 del CATN. I el segon: la independència ens permet aplicar mesures per tenir un millor sistema energètic, més sostenible, assequible i eficaç. I aquí és, precisament, on les conclusions del CoEnerCat són un magnífic argumentari.

En essència, tal com estableixen els autors de l’informe, els guanys identificats serien només conseqüència de no estar subjectes a polítiques del cafè per a tothom, de menysteniment de Catalunya com a regió perifèrica o en contradicció amb els requeriments de la UE, però es podrien incrementar encara més en funció de qui (i com) governés aquest estat. En altres paraules: la condició d’estat és una condició necessària, tot i que no suficient.

Els avantatges apuntats són diversos: uns costos de l’energia més baixos, més bons serveis, possibilitat d’eradicar el risc de pobresa energètica, reduir la dependència energètica i crear ocupació de futur i de millor qualitat. Cadascun d’aquests avantatges està avalat a l’informe per una extensa i rigorosa explicació que recomano consultar.

Entre altres coses, l’informe destaca, per exemple, que ser un estat permetria decidir la política energètica en funció de les necessitats, dels recursos i dels interessos dels set milions de ciutadans de Catalunya; decidir les infraestructures energètiques (o altres) amb gran impacte sobre el consum d’energia (corredor mediterrani, connexió ferroviària amb pols industrials, etc.); negociar directament amb la UE i amb els estats (inclòs l’espanyol) les interconnexions elèctriques i de gas, el corredor mediterrani, la gestió de conques fluvials comunes o la participació en projectes de recerca, etc.; disposar de la capacitat regulatòria i jurídica de l’ús del subsòl, de les aigües marines i de les conques fluvials compartides amb Espanya, França i Andorra (els desacords es resoldrien en tribunals internacionals, en lloc dels espanyols); les empreses haurien d’operar segons la normativa catalana, tenir a Catalunya la seu i pagar aquí els corresponents impostos; es podria modernitzar el sistema energètic amb la corresponent reducció de costos, l’aprofitament dels recursos propis i la creació de nous llocs de treball qualificats; garantir el cobriment de les necessitats bàsiques d’energia a tota la població, als serveis i a les empreses locals d’una manera equitativa en la complexitat del clima i el territori catalans, amb el respecte degut al paisatge i al medi ambient, i es podria garantir una seguretat jurídica més alta a les empreses, les inversions financeres i la banca, de manera que se sentin atretes per Catalunya, en lloc que l’absència d’unes regles del joc clares, estables i sobretot sense caràcter retroactiu les convidi a marxar.

En resum: el control de l’energia és cabdal per a un país, per motius econòmics, de dependència envers l’exterior, d’equilibri territorial, de subministrament a la sanitat pública, d’ocupació, de benestar de la ciutadania o de respecte del medi ambient.

Per tot plegat, doncs, crec que val la pena aturar-se i valorar aquests arguments. D’aquí fins al 27-S tenim temps per parlar de tot, també d’energia. Tenim davant nostre l’oportunitat de dissenyar i posar en pràctica un model millor, més sostenible, més eficient i més solidari. Comptar amb les eines pròpies d’un estat és només l’instrument, no el fi. El cost d’oportunitat que suposaria no aprofitar el 27-S per dotar-nos d’aquestes eines que necessitem per fer un país i, sobretot, una societat millors és massa gran per no prendre’ns-ho seriosament. Sense enganys, però també sense pors ni temors innecessaris o infundats.