Publicitat
Publicitat

La pregunta com a oportunitat

La dimensió còmica de la situació que estem vivint com a país és inqüestionable. Polònia s'encarrega contínuament de mostrar-nos-la en un exercici de sana i necessària autocrítica. Si volem ser un país normal, creïble i respectat hem de saber riure'ns de nosaltres mateixos, fins i tot en moments tan crucials i tensos com l'actual.

Però si bé l'humor és necessari per destensar, la flexibilitat i la capacitat d'empatia són crucials per construir.

Són les dues cares d'una mateixa moneda, el yin i el yang d'un moment històric que, per bé o per mal, ja s'ha guanyat un lloc en els manuals que estudiaran els nostres infants, amb permís (o no) del ministre Wert.

Fa temps que en Toni Soler demostra que combinar aquestes dues facetes és possible. Diumenge passat, per exemple, feia una lúcida reflexió en aquest mateix mitjà sobre la necessitat d'acordar una pregunta clara i directa que representi al màxim les diverses sensibilitats de qui s'ha mostrat favorable a exercir el dret a decidir, independentment del sentit del seu vot, i alhora permeti una lectura diàfana dels resultats ("Per un sí inevitable", ARA, 10/11/13).

Toni Soler s'atreveix, fins i tot, a proposar-ne un text: "¿Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat independent que pugui decidir lliurement la seva relació amb Espanya i amb la Unió Europea?"

Igual com ell (no ho diu, però ho dedueixo del seu escrit), jo també crec que és reiterativa. Personalment en tindria prou posant el signe d'interrogant darrere l'adjectiu "independent", ja que entenc que la segona part de la pregunta (a partir de "que pugui") hi va implícita. La raó és simple: la independència pot encabir el federalisme, mentre que a l'inrevés no.

Però també constato que en l'anomenat procés , cadascú té les seves circumstàncies personals, familiars i històriques. És inqüestionable que som una majoria creixent aquelles i aquells que trobem que l'uniforme que portem (altrament anomenat statu quo ) no ens agrada i ens en volem desfer. Alguna gent perquè el considera imposat per una direcció a qui no reconeix com a tal, d'altra simplement perquè creu que ja no li escau, li va petit, s'ha fet vell o està ple d'estrips.

Tant en un cas com en l'altre, les ganes de treure'ns-el són evidents. No obstant, si arriba el cas que ens alliberem de l'incòmode vestit, tindrem un dilema: haurem d'escollir entre practicar el nudisme internacional, o bé, conscients que en aquest món globalitzat fa massa fred per anar sempre a pèl, haurem d'escollir una cobertura que ens aporti escalfor: estat federat (amb Espanya), de blau europeu (al costat d'Espanya) o d'estat associat (amb qui ho vulgui).

A aquestes altures, la simple menció que hi ha diferents escenaris possibles genera recels, i fins i tot urticàries. I, no obstant, no podem negar que el debat existeix, i que aquest debat condiciona la redacció mateixa de la pregunta. Així doncs, la qüestió, per a mi, és si com a país sabrem convertir aquesta circumstància en una oportunitat.

Per això és tan important que en la formulació de la pregunta s'hi pugui sentir inclosa tota aquella persona que, independentment del temps que hagi trigat a arribar a aquesta conclusió, del seu sentiment nacional o nacionalista, de la seva procedència o de la seva llengua, entengui que cal redefinir les regles del joc.

El mateix Toni Soler accepta que una pregunta com la que proposa possiblement no satisfaci plenament a ningú. Alguna gent podem trobar-la innecessàriament llarga i complexa, i d'altres, al contrari, massa determinista. La qüestió és si satisfà prou una clara majoria de manera que provoqui una gran participació, i que la resposta que en surti permeti treure'n un missatge clar. I sí, crec que la proposta compleix amb aquest objectiu.

Estem en un moment en què tan important és tenir altura de mires, com cintura, per esmentar dos dels conceptes que proliferen sovint en el debat, almenys en el virtual.

Es tracta, entenc, de fer explícit quin és el subjecte sobirà que la majoria de Catalunya desitja esdevenir per encarar una negociació, la que sigui. Aquest és el comú denominador que hauria de permetre que tant la gent independentista (sigui europeista o euroescèptica) com la partidària d'una opció federalista o confederalista poguessin votar sí amb tota comoditat, i sense notar picors ni estretors en el vestit.

En síntesi, sóc dels qui pensa que ara, més que mai, la fortalesa del sí rau en la seva diversitat. El monolitisme, crec, el condemnaria.