Publicitat
Publicitat

Veneçuela, un col·lapse sense precedents

El 22 de juliol es va reobrir la frontera de Veneçuela amb Colòmbia. En un sol dia, 35.000 veneçolans van creuar l’estret pont entre els dos països per adquirir aliments i medicaments. Els veneçolans volen fugir, i no és difícil entendre per què. A tot el món els mitjans de comunicació han estat informant sobre Veneçuela, documentant situacions veritablement terribles, amb imatges de fam, desesperació i ira. Però, ¿es tracta simplement d’una altra recessió aguda o d’alguna cosa més greu?

L’indicador que més es fa servir per comparar recessions és el PIB. Segons el Fons Monetari Internacional, el 2017 el PIB de Veneçuela se situa un 35% per sota dels nivells del 2013, o un 40% en termes per càpita. Aquesta contracció és significativament més aguda que la de la Gran Depressió de 1929-1933 als Estats Units, quan es calcula que el seu PIB per càpita va caure un 28%. És lleument més alta que el declivi de Rússia (1990-1994), Cuba (1989-1993) i Albània (1989-1993), però menys que la patida en aquest mateix període en altres antics estats soviètics, com Geòrgia, el Tadjikistan, l’Azerbaidjan , Armènia i Ucraïna, o en països devastats per guerres com Libèria (1993), Líbia (2011), Ruanda (1994), l’Iran (1981) i, més recentment, el Sudan del Sud.

Dit d’una altra manera, la catàstrofe econòmica de Veneçuela eclipsa qualsevol altra de la història dels Estats Units, de l’Europa Occidental o de la resta de l’Amèrica Llatina. No obstant això, les xifres esmentades subestimen en extrem la magnitud del col·lapse, segons revela una investigació que hem realitzat amb Miguel Ángel Santos, Ricardo Villasmil, Douglas Barris, Frank Muci i José Ramón Morales al Center for International Development de la Universitat de Harvard.

A Veneçuela hi ha diversos factors que fan que la situació sigui encara pitjor. Per començar, si bé la contracció del PIB veneçolà (en preus constants) entre 2013 i 2017 inclou una reducció del 17% en la producció de petroli, exclou la caiguda del 55% en el preu del cru durant aquest mateix període. Entre el 2012 i el 2016, les exportacions de petroli es van desplomar 2.200 dòlars per càpita, dels quals 1.500 van obeir al declivi del preu del cru. Aquestes xifres són exorbitants, atès que l’ingrés per càpita a Veneçuela l’any 2017 és de menys de 4.000 dòlars. És a dir, si bé el PIB per càpita va caure un 40%, el declivi de l’ingrés nacional, incloent-hi l’efecte preu, és del 51%.

Habitualment, els països mitiguen aquestes caigudes de preus d’exportació estalviant diners en temps de vaques grasses per després utilitzar aquests estalvis o demanant-los prestats en temps de vaques magres, de manera que el declivi de les importacions no sigui tan gran com el de les exportacions. Però Veneçuela no va poder fer això perquè havia aprofitat l’auge del petroli per sextuplicar el seu deute extern, i els mercats no van estar disposats a atorgar crèdits a un prestatari amb aquest excés de deute.

Tenien raó: actualment Veneçuela és el país més endeutat del món. No hi ha cap altra nació amb un deute públic extern tan elevat en proporció al seu PIB o a les seves exportacions. No obstant això, com va fer Nicolae Ceausescu a Romania a la dècada dels vuitanta, el govern veneçolà va decidir retallar les importacions però mantenir el mateix deute extern, cosa que va sorprendre repetidament el mercat, que esperava una reestructuració. En conseqüència, les importacions de béns i serveis per càpita van caure un 75% en termes reals (ajustats segons la inflació) entre el 2012 i el 2016, amb un declivi encara més gran el 2017. Aquesta situació només és comparable a la de Mongòlia (1988-1992) i Nigèria (1982-1986), i és més greu que tots els altres ensorraments de les importacions en quatre anys al món des del 1960. El col·lapse de l’agricultura i de la manufactura va ser encara pitjor que el del PIB total, de manera que els béns de consum de producció local han caigut en gairebé 1.000 dòlars per càpita en els últims quatre anys.

Tenint en compte això, inevitablement el nivell de vida també s’ha enfonsat. El sou mínim -que a Veneçuela també és l’ingrés del treballador mitjà per l’alt nombre de persones que el reben- va baixar un 75% (en preus constants) entre maig del 2012 i maig del 2017. Mesurat en dòlars als tipus de canvi del mercat negre, la reducció va ser d’un 88%: de 295 dòlars al mes a només 36.

En termes alimentaris, pel que fa a les calories més barates disponibles, el sou mínim va caure de 52.854 calories diàries a 7.005 durant el mateix període, una disminució del 86,7%, i insuficient per alimentar una família de cinc persones, suposant que tot l’ingrés es destini a comprar els aliments calòrics més barats. Amb el seu sou mínim, els veneçolans poden adquirir menys d’una cinquena part dels aliments que els colombians, tradicionalment més pobres, poden comprar amb el seu.

La pobresa va augmentar d’un 48% l’any 2014 a un 82% el 2016, segons un estudi realitzat per les tres universitats veneçolanes de més prestigi. En aquest mateix estudi es va revelar que un 74% dels veneçolans havien baixat de pes una mitjana de 8,6 quilos de manera involuntària. L’Observatori Veneçolà de la Salut informa que el 2016 la mortalitat dels pacients internats es va multiplicar per deu, i que la mort de nadons en hospitals es va multiplicar per cent. No obstant això, el govern de Nicolás Maduro ha rebutjat repetidament ofertes d’assistència humanitària.

L’atac obert del govern de Maduro contra la llibertat i la democràcia està atraient, merescudament, una atenció internacional més important. Però els problemes de Veneçuela no són només de caràcter polític. Abordar l’extraordinària catàstrofe econòmica que ha causat el govern també requerirà el suport concertat de la comunitat internacional.

Copyright Project Syndicate