Publicitat
Publicitat

Atrapats en el passat

El canvi de marc interpretatiu que s'ha produït en la política catalana en poc més de quinze dies introdueix una enorme quantitat d'incerteses en les previsions electorals del proper 25 de novembre. Difícilment cap enquesta podrà aproximar-se amb encert al resultat final perquè la intenció de vot és, probablement, la més voluble que s'ha produït des del 1980, quan es va consolidar una primera voluntat popular democràtica estrictament catalana després del franquisme.

PER AL 25 DE NOVEMBRE hom pot intuir un notable increment de la participació, però no en sabem la proporció ni la composició exacta. Que el vot sobiranista es mobilitzarà com mai sembla una evidència. Però, i l'unionista? Sobretot, l'unionisme abstencionista a les eleccions catalanes, ¿es despertarà del seu confortable son dels justos? ¿L'unionisme deixarà de menysprear la política catalana, paradoxalment, ara que està a punt de deixar de ser merament autonòmica? L'altre gran enigma són els possibles transvasaments. ¿Hi haurà intercanvi de vots entre ERC i CiU, en ambdues direccions? ¿O del PP a C's, i de CiU al PP? ¿De quina magnitud serà la fuga de vot del PSC cap al PP, ICV, ERC i CiU (respectivament, per més espanyolistes, més antiretallades, més a l'esquerra sobiranista o amb més bon lideratge)? I ¿quedarà algú per transvasar cap al PSC?

UNA DE LES CLAUS DELS CANVIS previsibles serà el paper determinant de l'eix nacional, entre sobiranisme i unionisme, molt per sobre de l'eix ideològic entre dreta i esquerra. No seran unes eleccions plebiscitàries a favor l'estat propi, però s'hi acostaran. I, per aquesta raó, crec que també serà determinant el pes del lideratge personal, en la mesura que el guiatge cap a l'escenari d'una Catalunya independent, tan esperançador com ple de riscos, farà que la confiança en el líder alteri de manera molt significativa la decisió del vot. A manca d'estudis que ho confirmin, crec que a Catalunya ara mateix es torna a confiar en els polítics i en la política institucional molt per damunt del que ha estat habitual aquests darrers anys. Finalment, caldrà veure quin és el resultat del combat entre les propostes ambicioses d'alliberament nacional i l'agitació fantasmagòrica dels arguments de la por. Què mobilitzarà més, l'ambició o la conservació de l'statu quo ? Què serà més assumible, el risc o la por?

EL CAS ÉS QUE EN TOTS aquests escenaris, el partit que sembla que no surt afavorit per cap ni un d'aquests determinants és el PSC. Eix nacional confús; lideratge tendre; posició ideològica qüestionada; horitzó periclitat; capacitat de gestió discutida... I, sobretot, erosió interna i externa. El PSC perd el sector més identificat amb el catalanisme just quan més falta li fa, i és posat de cara a la paret pel PSOE quan, alternativament, més en necessitaria la complicitat. El PSC, des del 2005, a l'inici del debat estatutari a Las Cortes, ha perdut el sentit del temps polític. Només per assenyalar alguns moments clau, el PSC es va deixar pispar l'Estatut del 2006 a Madrid; va foragitar el president Maragall; va felicitar a través de Chacón la sentència del Tribunal Constitucional; no es va saber afegir al recent acord pel pacte fiscal; va titubejar davant la manifestació del 11-S i ha tornat a patinar inútilment en el debat de política general quedant fora del consens majoritari.

QUE EL PSC PRETENGUI presentar com a horitzó creïble la recuperació de l'Estatut del 2006 d'abans de la sentència del TC, o que prometi una possible reforma constitucional a favor d'un federalisme asimètric que exigeix l'acord entre PP i PSOE, és desolador. Llegeixo aquesta cita de Willy Brandt a l'ARA: "El futur no serà dominat pels que estan atrapats en el passat". Amén.