Publicitat
Publicitat

CANTUS FIRMUS

Catalunya té molt poder

Un dels moments més rodons del Concert per la Llibertat, segons el meu parer, es va produir amb la intervenció de Peret. D'una banda, va aconseguir fer emmudir l'estadi amb la seva emotiva i alhora sòbria interpretació de L'emigrant , un poema de Jacint Verdaguer amb música d'Amadeu Vives, estrenat el 1894 per l'Orfeó Català, probablement desconegut per molts dels assistents a la festa. Però també va triomfar amb la nova versió d'una vella jaculatòria -ara en diuen mantra - a ritme de rumba de la Barcelona olímpica, i que al programa encara venia amb el títol original en espanyol: Ella tiene poder . Aquest ella , que en la primera versió era la Barcelona dels Jocs Olímpics, dissabte es presentava amb un "Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder".

LA TRANSFORMACIÓ DE L'HIMNE olímpic podria ser analitzat des de molts punts de vista. Per exemple, el fet que ara pugui sorprendre que en l'inici fos escrit i cantat en espanyol mostra com ha canviat la sensibilitat lingüística del conjunt de la societat catalana en els darrers vint anys. A favor del català, esclar. També podria resultar interessant considerar la transformació de Peret, ara proper a les aspiracions sobiranistes -un canvi semblant al de Dyango i que no és altra cosa que l'expressió, en el terreny de la música popular, del procés general que ha viscut el país-. És a dir, una adhesió que en cap cas és viscuda subjectivament com una conversió -i, encara menys, com un gest oportunista- sinó com el redescobriment d'una pertinença primigènia, emmascarada llargament per unes circumstàncies adverses. (Molt significatiu que Peret volgués explicar que el seu pare li cantava L'emigrant quan era petit.) Tot plegat, un procés col·lectiu d'allò que Peter L. Berger en diu alternació , precisament per diferenciar-lo del de conversió . N'haurem de parlar més extensament en una altra ocasió.

TANMATEIX, ALLÒ QUE ARA m'interessa de l'evolució de "Barcelona tiene poder " a "Catalunya és poderosa" és la reflexió sobre les dues marques que apareixen en la rumba de Peret. Ja fa temps que els experts -alguns experts, si més no- consideren que la gran marca que té el país per a la seva projecció i reconeixement internacional és Barcelona. I aquesta mirada turística i comercial a partir d'allò que ja és un fet consolidat els porta a voler reduir Catalunya a una Barcelona gran. L'obsessió arriba a l'absurditat de voler promoure turísticament la Catalunya Central amb la marca Costa Barcelona, o a posar el nom de Barcelona World al projecte de casino que s'estudia per a Salou, a la comarca del Tarragonès, per citar només un parell d'exemples.

CERTAMENT, NO EN SÓC expert i parlo per intuïció. Però tinc la convicció que aquesta colonització de tot Catalunya per la marca Barcelona, en aquests moments, és un error. Ho és, en primer lloc, per raons geogràfiques objectives. Ho és, també, perquè els no barcelonins -allò que eufemísticament en diuen "el territori", per evitar l'antic "a comarques", connotat negativament- no tan sols no s'hi senten identificats, sinó que es mostren molestos per la invasió de la marca. Però, sobretot, em sembla un error perquè mostra una mirada antiga, conservadora, políticament poruga, acomodada a un èxit que ja té més de vint anys, però indiferent a allò que és emergent: la Catalunya que es desperta, d'esperit imparable. Si em dediqués a la comunicació, no tindria cap mena de dubte a apostar, com Peret, per la marca Catalunya, i a associar-hi totes les connotacions positives que està generant el procés d'emancipació política. Barcelona és un clàssic. Catalunya és la gran novetat que el món està descobrint.