Publicitat
Publicitat

L'escàs sentit institucional

S'ha dit molt sovint que la nostra cultura política té molt poc "sentit institucional". És cert. Ens costa molt entendre quin és el valor d'una cerimònia oficial, saber quin és el paper dels símbols en un ritual polític o aprendre a escoltar com cal l'himne nacional. Però aquesta ineptitud no és específica de la cultura política. Segons el meu parer, tenim un tarannà entre poc amant dels formulismes i obertament irreverent davant de qualsevol ordre jeràrquic, i aquesta disposició es fa extensiva a tots els àmbits de la vida social. Entre els catalans hi predomina una concepció rousseauniana molt simple de la condició humana, que afavoreix una sistemàtica desconfiança cap a l'organització social, que sempre trobem culpable de la pèrdua d'una innocència i una bondat originals.

Mentre que en altres països hi podem descobrir una actitud de respecte cap a les seves institucions més enllà de les persones concretes que n'ocupen la representació, al nostre país fem al revés. Aquí, qualsevol persona, per respectable que sigui, tan bon punt assumeix una representació institucional ja se la considera sospitosa de voler tocar poder més que de voler servir. Aquí som experts a voler ser catòlics "sense Església", a definir les estratègies del combat polític des d'organitzacions civils de naturalesa assembleària, a gestionar la producció del coneixement amb el concurs determinant del personal d'administració, o a convertir el mestre en un col·lega de l'alumne i els pares en uns amics dels fills. Aquí, lluny de veure la persona que dirigeix una escola pública o un departament universitari com a representant de la política del departament d'Ensenyament o de la mateixa universitat, li exigim que faci de mer portaveu dels interessos de la base, i pobra d'ella que vulguin assumir responsabilitats de gestió perquè durarà quatre dies al càrrec. Sentim aversió a manar i als que manen.

Això no passa a tot arreu. Agafem el cas dels britànics, que senten un reverencial respecte per la monarquia, amb independència de si són crítics amb el comportament de les persones que la representen. Un rei pocavergonya, allà, no faria entrar en crisi la institució. O el dels francesos, que entenen perfectament que la defensa de la qualitat en l'ús de la llengua és l'expressió de l'estima per la nació. Al Palais Bourbon seria inimaginable que algú aixafés el francès com s'aixafa el català al Parc de la Ciutadella. O els dels nord-americans, que malgrat la baixíssima aprovació popular que pot tenir un president dels Estats Units a causa de les seves decisions polítiques, mai no se'ls acudirà menysprear la institució que representa i, per tant, ningú no li farà cap lleig. El setembre del 2009, mentre Obama intervenia al Congrés, un diputat republicà va cridar: "Menteixes!" Joe Wilson no tan sols va demanar disculpes públiques, sinó que el Congrés va votar una resolució de desaprovació cap a Wilson. I, als Estats Units, cap congressista, del partit que sigui, no dubta a posar-se dret i aplaudir el president en acabar el discurs de l'estat de la Unió. Al nostre Parlament, en canvi, és coneguda la disposició general dels diputats de l'oposició, no ja davant els discursos sobre política general, sinó en el més institucional discurs del ple d'investidura.

Les raons deuen ser moltes i complexes. No tenir des de fa segles unes estructures d'estat clàssiques i haver de fer país des del voluntarisme no deu ajudar gaire a socialitzar-se en les formes institucionals dels estats de veritat. Qui sap si això també té alguna vinculació amb la mala relació que tenim amb tota expressió de poder i d'autoritat, que només un psicoanalista podria desxifrar. Sigui com sigui, el cas és que la nostra aversió institucional es tradueix en una enorme dificultat per representar l'interès general a través de grans símbols nacionals. I la qüestió és: ¿aquest caràcter irreverent és poc o molt útil davant dels desafiaments que tenim davant? Particularment, penso que la irreverència ens ha ajudat molt a sobreviure en un clima polític advers. Però per a l'actual fase de combat i per a la fase constructiva que la seguirà, el tradicional poc sentit institucional dels catalans ens pot afeblir molt, i en l'extrem, fins i tot ens podria fer perdre la batalla.

Des del meu punt de vista, doncs, la fortalesa que necessitem no ha de venir tant d'una unitat política que seria impròpia d'una societat com la nostra, sinó que hauria d'arribar del desenvolupament accelerat d'un alt sentit institucional. És a dir, de saber convertir les nostres institucions en la representació de l'interès nacional pel qual estem lluitant.