Publicitat
Publicitat

CANTUS FIRMUS

Cada cosa al seu temps

La independència té uns adversaris directes, la legitimitat política dels quals no quedarà pas discutida per la seva posició en relació a les aspiracions d'una bona part dels catalans, sinó pels mètodes que facin servir per defensar la seva voluntat política. Tant és, doncs, si aquests adversaris s'emparen en un ideal nacional unitari fins ara fallit, si defensen interessos de mercat, de classe o de casta, com si els mou una pertinença emocional la ruptura de la qual conceben dramàticament: aquesta no és la qüestió. La qüestió és el tipus de combat i, si entren en el joc brut, és en la denúncia dels procediments en què s'haurà de posar l'accent, més que no pas en les motivacions. En tot cas, la desigualtat de forces entre aquestes posicions contràries a un procés d'emancipació nacional catalana i els defensors d'un nou estat prové del fet que uns ja disposen d'una estructura de poder que els empara, mentre que els altres parteixen d'una clara posició de debilitat. Per això, el debat sobre la consulta sempre sol acabar en la discussió entre els que s'emparen en la raó d'estat -definida per la Constitució espanyola- i els que ho fan en una voluntat democràtica que consideren superior a qualsevol concreció històrica particular.

ARA BÉ, SI AQUESTA DESIGUALTAT de forces és molt important per al que pugui ser el desenllaç final d'aquest desafiament sobiranista, també hauríem de tenir molt en compte els propis perills interns de l'independentisme. No es tracta de fer defenses absurdes d'unitats polítiques, esclar. La diversitat política de l'independentisme, tot al contrari, és una gran força que cal preservar amb cura. Molt millor, per tant, que a Catalunya hi hagi tres o quatre partits que estiguin plenament d'acord o molt a prop de les tesis sobiranistes, que no pas la realitat política escocesa, en què pràcticament un sol partit concentra tota la proposta sobiranista. I molt millor, també, que hi hagi unes quantes dotzenes d'organitzacions civils amb estratègies i sensibilitats socials diverses per acompanyar el procés polític cap a l'autodeterminació dels catalans, malgrat que es pugui donar la impressió de fragmentació.

QUAN PARLO DE PERILLS INTERNS, doncs, no em refereixo a aquesta diversitat de posicions legítimes. El que preocupa és que, precisament perquè el procés ha de ser netament democràtic -no hi ha altra força-, el que no seria acceptable és que s'intentés aprofitar la ruptura política que representa la conquesta d'un nou estat per fer-hi passar d'esquitllada altres transformacions polítiques que haurien de ser debatudes en el nou Parlament sobirà que es derivarà d'aquest procés. Hi ha una línia prima entre el debat pel model d'estat que pot aconseguir una majoria política i el de les futures polítiques que s'hi duguin a terme que convé no traspassar abans d'hora. Cal evitar la precipitació que suposaria voler fer passar l'objectiu de la independència, on poden confluir forces absolutament diverses des del punt de vista ideològic, amb altres objectius que més endavant s'hauran de guanyar específicament al carrer i, sobretot, a les urnes. En aquest sentit, és molt millor aquella "mà estesa" al president Mas de David Fernàndez per fer possible la consulta sobiranista -reservant el "puny enlaire" per a la discrepància ideològica- que no pas l'actitud dels que la condicionen a unes polítiques que, si més no, encara no han rebut la validació d'una majoria parlamentària.

NO ÉS AQUESTA , però, l'única preocupació que cal tenir respecte del procés en el qual estem embarcats. També cal seguir advertint una cosa tan òbvia com que la independència no ho cura tot: la pobresa, la corrupció, la incompetència, l'estupidesa... I la prova la tenim en tots els estats que, per independents que siguin, han de seguir suportant unes xacres pròpies de la condició humana que també s'hauran de combatre en una Catalunya sobirana.