Publicitat
Publicitat

Tot depèn d'això

No crec en el caràcter dels pobles ni en els ADN socials, una metàfora que m'irrita. Encara menys en el dels catalans: som un país d'història massa convulsa per haver establert pautes sistemàtiques de comportament. Hem viscut constants i rotunds desafiaments demogràfics. I no hem disposat d'instruments de dominació simbòlica forts a causa d'una manca de les estructures d'estat que els solen proporcionar. Aquí, per donar continuïtat al país, ens hem aferrat a la supervivència d'una llengua pròpia, i l'hem convertida en casus belli de la nostra existència, en l'expressió màxima de l'excel·lència creativa i la feblesa política. Per dir-ho així, aquí esperem els informes anuals de la Xarxa Cruscat de l'IEC -com el que acaba de fer-se públic i que certifica que hem superat per primera vegada els 10 milions de parlants- amb més passió que no seguim el debat de política general per conèixer el veritable estat de la nació.

EN CONTRA D'AQUESTA OPINIÓ, ho sé, hi tinc grans figures com Josep Ferrater Móra amb Les formes de la vida catalana (1944) o Jaume Vicens Vives amb Notícia de Catalunya (1954), per esmentar els clàssics de l'anàlisi del caràcter i el temperament català. Tot allò del seny i la rauxa, el tot o res, l'embadaliment, la rebentada... Ara, els apòstols de la reculada presentada com a moderació podrien treure molt partit de la teoria de Vicens Vives sobre la influència del prou! en la nostra història. Diu que ens solem plantar quan tot ens és desfavorable, seguint una actitud contrària a la nostra -suposada- tradició pactista. Tot un exercici d'inconsistència argumental en qui, poques pàgines abans, afirma que l'hibridisme no crea valors propis i "aprofundeix les escletxes en el cos espiritual del país". Que no ho som un poble híbrid que, al crit candelià de "Catalunya, un sol poble", hem fet de l'empeltament la nostra força social?

UNA COSA DIFERENT és que lluny d'ADN immutables hi hagi marcs d'autorepresentació que esdevenen hegemònics per un temps determinat. Algun dia, per exemple, caldrà explicar amb detall -i ciència- com vam abandonar la resposta victimista a la derrota política i vam seguir el "Plantem cara" a què ens invitava Joan Solà a finals de 2006. I haurem d'analitzar com és que un país que a la disjuntiva de la independència hi responia amb un "Ja m'agradaria, però no és possible" -el poderós mecanisme de la "indefensió apresa" que assegura la submissió, l'"ànima d'esclau" de què parlava Manuel de Pedrolo-, ha passat a preguntar-se "Ens en sortirem?"

TANMATEIX, CREC QUE la nostra victòria final ara depèn de la capacitat que tinguem de fer, amb rapidesa, un nou canvi de marc d'autorepresentació col·lectiva, un canvi de frame , per dir-ho a l'estil de Goffman o Lakoff. Dit de patacada: hem de passar del de "Tenim pressa, molta pressa" de l'Heribert Barrera de 2010 i que ens ha acompanyat fins a la Via Catalana, al de saber que ara ens cal el coratge, l'audàcia i la resolució necessaris per encarar les noves grans dificultats immediates. És a dir, ens cal saber respondre tal com ens va veure Winston Churchill en el seu discurs davant la Cambra dels Comuns del 18 de juny de 1940, posant-nos d'exemple en comparar la resposta als bombardejos de Londres d'un mes abans amb la dels barcelonins de 1938: "No vull subestimar la severitat del desafiament que tenim davant, però crec que els nostres compatriotes seran capaços de plantar-hi cara, tal com ho van fer els coratjosos ciutadans de Barcelona, i que ens mantindrem dempeus i que tirarem endavant malgrat tot, tan bé com ho pugui fer qualsevol altre poble del món. En molt bona part, tot depèn d'això". Ara i aquí , també.