Publicitat
Publicitat

La proporció àuria al Parlament

La certificació democràtica d'allò que ja se n'ha començat a dir "els fets de setembre" -diria que en expressió afortunada de Xavier Bru de Sala- es produirà el proper 25 de novembre. Res no ho fa pensar, però la pitjor hipòtesi seria que els resultats posessin en evidència haver fet una arrencada de cavall i una parada de ruc. Ara bé, catàstrofes a banda, el que s'hauria d'aconseguir és un gran aval democràtic a aquells fets si es vol que el procés cap a la independència avanci amb solidesa.

ARA ÉS UN BON MOMENT, també, per recordar que mentre el vot a favor de partits independentistes era minoritari, els unionistes fanfarronejaven dient que els catalans ja ens autodeterminàvem a cada elecció. Si no fos perquè no podem perdre temps, seria bo fer la llista de tots els que ho havien dit i escrit -de responsables polítics a juristes i professors de dret constitucional-, per veure si es mantenen coherents. ¿Encara consideren que aquestes eleccions permetran autodeterminar-nos, o ara troben que si ens autodeterminem quedarem fora de la llei? Que en serien de diferents les coses si les opinions comprometessin en ferm i no se les emportés el vent a conveniència!

SIGUI COM SIGUI, ara mateix, el que se sol discutir al carrer és si som davant d'unes eleccions plebiscitàries. I, en un sentit estricte, crec que s'ha de dir que no, o que no només. De fet, votarem una representació parlamentària que ha de fer tres coses: una, governar el país en l'interinatge d'un camí que no hauria de ser massa llarg; dues, basquejar-se a trobar una fórmula jurídicament acceptable per consultar al poble de Catalunya sobre si vol ser un nou estat, i tres, preparar -o aturar, segons qui guanyi- el camí cap a la independència. Per tant, s'han d'escollir tres coses només parcialment coincidents, i que fan difícil la decisió. Per això, la segona cosa que es discuteix al carrer es si és més important l'eix ideològic, marcat per unes polítiques que ja són de racionament més que d'austeritat, o si és el moment de votar un partit inequívocament independentista que garanteixi que ningú no es desviï de l'objectiu final i, encara, si el que ha de prevaler és el suport a un lideratge clar cap al dret a decidir. Tres criteris impossibles de conciliar.

VICENÇ VILLATORO ha suggerit aquí que en aquestes eleccions, per anar bé des del punt de vista dels sobiranistes, haurien de passar tres coses: una alta participació, superior al 60 per cent (jo ho faria pujar ben bé fins als dos terços), un suport parlamentari a l'estat propi dels dos terços i una gran majoria que reforci el lideratge del president Artur Mas. Hi coincideixo, afegint una quarta i cinquena condició: que ERC sigui la segona força al Parlament, i que a més dels dos terços de diputats sobiranistes hi hagi més de tres quartes parts de diputats favorables al referèndum. Això significaria poder afegir el PSC a una majoria que, si més no, acompanyés sense reserves tot el procés fins a fer possible la consulta. Al PSC no li hauria de ser tan difícil afegir-se a aquesta majoria, vist que és capaç de reclamar escenaris infinitament més llunyans com el d'un federalisme espanyol i la reforma a fons de la Constitució. Això de la consulta -i permeteu-me la ironia- és una minúcia al costat de la "quimèrica sensatesa" del seu projecte!

EN DEFINITIVA, HI HA unes xifres que defineixen el que en podríem dir "la proporció àuria" del proper Parlament i que, amb una participació fregant el 70 per cent, haurien de donar 68 diputats a Mas, la segona posició a ERC, i com a mínim 90 diputats sobiranistes i 101 diputats a favor del referèndum. Ja sé que la proporció àuria és un nombre algebraic irracional -infinit no periòdic-, però donades les excepcionals circumstàncies polítiques, en aquest cas em sembla un objectiu -amb permís de les matemàtiques- racionalment assolible.