Publicitat
Publicitat

Qui respon també pregunta

La pregunta a què la majoria de catalans volen respondre és una de ben clara: "Vol que Catalunya sigui un estat independent?" Perquè, que ningú no s'enganyi, tot el procés en què estem embarcats és el resultat, primer, d'una resposta al carrer que, posteriorment, la política ha de convertir en pregunta. I hi volem respondre tot i saber que podem perdre l'aposta d'aconseguir allò que hem interpretat com a màxima expressió de llibertat i dignitat. Ja ho cantava Raimon en aquella gran cançó de 1976 que tanta gent recordem de manera viva, a l'inici d'una altra transició política: "Qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta".

VET-HO AQUÍ: SOM AIXÍ de democràticament ben educats! Al capdavall, són aquests canvis en l'ordre lògic de les coses els que solen capgirar, també, el curs de la història. Primer hem pensat una resposta que ens ha entusiasmat, i després s'ha hagut de pensar la pregunta i el camí. Si no hagués anat així, encara ara estaríem resignats a l'autonomisme postolímpic claustrofòbic i frustrant dels darrers vint anys. ¿O no és que la reforma de l'Estatut de 2006 va fracassar perquè estava formulada seguint l'estricte ordre lògic de les coses? ¿I que no és el que els passa als actuals dirigents del PSC, que s'han encallat en la pregunta i en el camí perquè no han participat en la il·lusió d'una resposta sense pregunta prèvia?

ARA, ELS NOSTRES representants al Parlament han de tenir molt present que la pregunta que ens han de fer no és per començar res de nou, sinó per fer un salt endavant. No poden retornar al principi del tauler i voler dissimular que tot plegat ha nascut d'una resposta tan clara com la pregunta que els exigim. Demanem que CiU, ERC, ICV i la CUP es posin davant del lideratge polític del procés, però no per tornar-lo a començar, sinó per empènyer-lo per les vies que han de fer-lo democràticament acceptable als ulls del món que, tard o d'hora, l'ha de reconèixer. La pregunta, doncs, és per fer un gran pas endavant, i ha de ser una solució al desafiament i no un obstacle que l'encalli. Per tant, ha de ser valenta, arriscada, cosa que vol dir que ha d'assumir la possibilitat d'una derrota. Si no, seria una pregunta trampa que l'adversari tampoc mai no acceptaria. La inclusivitat cal buscar-la sobretot en la resposta, doncs, perquè la pregunta prou que admetrà el no i l'abstenció.

VIST ARA, TAMBÉ ho vull dir, no sé si va ser una bona idea posar tots els ous de l'avenç del procés a la panera de la pregunta i la data. Ni tampoc estic segur que sigui una bona manera de negociar políticament establir un tot o res per una de les parts -ni ERC, ni ANC-, de manera que o s'accepta el tot o es crea sensació de fracàs. Un pacte sempre ha de fer vencedores totes les parts, o no és pacte. Ara hi ha el risc d'acabar-nos fent una pregunta a la pròpia porteria, un marcador negatiu que després seria molt més difícil de remuntar. Però, acceptat el desafiament, és l'hora d'exigir als dirigents polítics, i al president Mas en particular, molta gosadia, molt coratge i molta audàcia perquè el Parlament no es faci un autogol. Si cal adornar "estat independent" amb alguna garlanda del tipus de les que proposava Toni Soler fa unes setmanes, ara que és Nadal, també ho entendríem. Però no acceptarem les garlandes sense l'arbre a sota. Dit d'una altra manera: la pregunta no ha de servir per incorporar terceres vies, una resposta que ningú no ha ofert.

EN QUALSEVOL CAS, NOMÉS una bona pregunta podrà mantenir el lideratge del procés sota control polític de les institucions democràtiques, condició d'èxit del gran desafiament. El contrari més val no imaginar-ho.