Publicitat
Publicitat

I, tanmateix, la remor persisteix

Crec que la primera notícia que vaig tenir de Miquel Martí i Pol devia ser l'any 1972 arran de la presentació als Amics de les Arts de Terrassa de la carpeta de gravats de Jordi Serrate amb els poemes de La fàbrica , amb un pròleg de Jordi Sarsanedas (Quaderns el Bordiol, 1). No recordo pas que Martí i Pol hi assistís perquè llavors ja estava afectat per l'esclerosi, però no ho puc assegurar. Aquell curs començava a estudiar sociologia a la UAB, i aquells poemes van ser una mena de revelació sobre l'existència d'una altra manera de comprendre la realitat social que, sense cap mena de dubte, completava la de les ciències socials. Des que faig de professor a la UAB, cada any he llegit a classe L'Elionor per fonamentar la idea que la sociologia és, per ella mateixa, un instrument insuficient per comprendre plenament el món social.

LA TARDOR D'AQUELL ANY vaig comprar a l'Àmfora els Vint-i-set poemes en tres temps , que a partir del gener de 1973 musicaríem i cantaríem amb els companys de Registre 23. I al cap de pocs mesos vam començar uns intercanvis epistolars amb el poeta, enfundats en uns sobres que, inevitablement, eren presidits per un segell de Franco de dues pessetes. Més endavant vam fer-li algunes visites, en una de les quals ens va deixar llegir els Cinc esgrafiats a la mateixa paret , abans de publicar-se amb unes il·lustracions del Grup Tarot i una coberta feta amb paper de vidre, per cert, imprès també a Terrassa. No por estranyar a ningú, doncs, que a l'hora de buscar un títol per a la publicació de la meva tesi de doctorat, escollís l'expressió "Saber el temps", pispada del poema Devia ser un maig tèrbol :

Què hi fa, ara, saber el temps!

Dels anys no en queda

sinó un regust amarg que se'ns incrusta

dins la boca tossuda, que mastega

arrels, records i algun bri d'herba verda.

EL LECTOR m'haurà de perdonar aquestes referències personals amb les quals, lluny d'exhibir res, voldria justificar i reconèixer amb humilitat la radical influència que la poesia de Miquel Martí i Pol m'ha deixat per sempre. Una marca visible en els recursos metafòrics, en la voluntat d'emprar una escriptura clara, en una notable desconfiança en l'intel·lectualisme esotèric i en una manera d'entendre el compromís amb el país més a prop de la comprensió arran de carrer que de l'ambició de cap lideratge moral i polític.

TORNO A FER MEMÒRIA, com fa deu anys, del poema I a totes les orelles hi ressonava el mar , publicat al Llibre dels sentits (1975). I ho faig perquè aquest sí que hauria pogut ser el veritable himne de la Via Catalana: "Florim quan menys ho esperen / cantem quan menys els plau". El poeta va ser capaç de pressentir i qui sap si de prefigurar en el nostre imaginari allò que vindria molts anys més tard:

Cridàvem les consignes

i no hi havia vall

que no n'expandís l'eco:

tot el país un clam.

Per obradors i cales,

per places i penyals,

per cambres i margeres,

per claustres i espadats,

la gran remor profunda

esdevenia cant.

I a totes les orelles,

hi ressonava el mar.

AHIR VA FER EXACTAMENT deu anys de la seva mort, i reconforta que el tinguem a la memòria en uns temps que són hereus d'un desvetllament que va ajudar a fer amb serenitat crítica i maduresa emocional. Per dir-ho amb els seus versos, si algun dia hem d'explicar com és que aquest país, després de tantes dècades en què "el més difícil era sobreviure", ha descobert que "l'espera tenia la força de l'aigua" i ha estat capaç de creure que "tot era possible", no en tinc cap dubte: haurem de tornar a llegir Martí i Pol.