Publicitat
Publicitat

Així neix la llavor del fanatisme

Dos grans actors reunits en un text emocionant, senzill però terrible en la mesura que mostra el naixement del nazisme com a força destructora de l'individu i de les relacions humanes.

Adreça desconeguda , publicat l'any 1938 i basat en una correspondència original, segons afirma l'autora, Kathrine Kressmann Taylor, descriu la relació epistolar entre dos amics íntims. Martin Schulse va deixar Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, i ara, el 1932, decideix tornar-hi amb la tota la seva família. En canvi, Max Eisenstein, alemany i jueu, es quedarà a San Francisco portant el negoci que comparteixen, una galeria d'art. En Martin vol retrobar-se amb el seu país, però el que trobarà serà un volcà en erupció que escampa les cendres per damunt de tot i de tothom. La distància entre ells no serà cap dificultat, al principi, però els esdeveniments polítics a Alemanya -el partit nazi guanya les eleccions el 1932 i Hitler és canceller el 1933- aniran aixecant un mur de silenci, covardia, racisme.

Certament, Adreça desconeguda és un text apassionant, però gens fàcil de portar a escena. Recordem que Fernando Bernués ho va fer el 2006 amb Jordi Bosch i Ramon Madaula i, per expressar el sentir dels protagonistes, hi va introduir un piano i un violoncel, que agafaven força protagonisme en una peça gairebé estàtica.

Lluís Homar, com a director, ha traslladat aquest joc anímic a les llums (que firma Xavier Albertí) i al vestuari (Nidia Tusal), però, a més, trenca l'estaticisme amb accions dels dos intèrprets una mica supèrflues, sobretot en el primer tram de l'obra. Com dèiem, la distància física i el distanciament anímic són els dos elements bàsics que jeuen sota el text, i la seva presència és molt necessària per omplir de tensió les paraules.

Però Homar, que feia sis anys que no treballava al teatre, té ganes de jugar. Comença amb un joc ingenu a manera de pròleg, que continua mentre els dos amics no tenen problemes de relació. Diríem que quan aquesta relació s'esquerda, la proposta agafa intensitat i els rostres dels intèrprets també. Aleshores podem sentir a la nostra pell la vivència dels personatges. Dos grans actors i dos bons papers en una funció que transmet perfectament les qüestions de les quals parla l'obra. L'amistat, l'egoisme, la transformació d'una persona normal, d'un liberal, que diu en Max, en un fanàtic.

I els ous de la serp s'incuben ara mateix altra vegada a Europa o a part de l'islam. Sens dubte un espectacle que neix amb el segell de l'èxit.

Les