Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE TEATRE

Cesc Gay aconsegueix el millor debut imaginable

Gay aixeca una comèdia trufada de gags i contragags que funcionen a la perfecció en mans de quatre intèrprets molt ben conjuntats i admirablement dirigits

Tot i que el debut en el teatre del cineasta Cesc Gay -director d’ A la ciutat (2003), Ficció (2006) i Una pistola en cada mano (2012)- no té gaire a veure amb el teatre de què va parlar el director polonès Krzysztof Warlikowski al manifest del Dia Mundial del Teatre, que es va celebrar ahir, és ben segur que estem davant d’un bon i intel·ligent autor de comèdia amb, si vol, molt de futur al davant.

Els veïns de dalt no tracta cap tema nou i ben mirat fins i tot podem pensar que Cesc Gay, a més de l’experiència personal que diu que el va inspirar per escriure l’obra, és un admirador de Qui té por de Virginia Woolf, del nord-americà Edward Albee, portada al cinema magistralment per Elizabeth Taylor i Richard Burton i de la qual no fa gaires anys es va veure una funció al mateix Teatre Romea protagonitzada per Pere Arquillué. Una admiració que es tradueix en alguna similitud de plantejament però amb uns personatges i una evolució molt diferent de l’obra d’Albee.

La comèdia comença amb una parella (Pere Arquillué i Àgata Roca) que discuteixen i evidencien que la seva relació està a punt d’anar-se’n per la claveguera. La dona esta avorrida i cansada de la relació i del comportament del seu marit. Ell, professor de música, arrossega les seves frustracions i exhibeix un esmolat cinisme que el convertirà en el motor de l’encertada comicitat de l’obra. Segueix amb la visita del veïns de dalt (Jordi Rico i Nora Navas), una mica més joves i amb un esperit molt lúdic de la vida i del sexe.

La comèdia de l’any?

Amb aquests ingredients, Gay aixeca una comèdia trufada de gags i contragags que funcionen a la perfecció en mans de quatre intèrprets molt ben conjuntats i admirablement dirigits. Segur que sorprendrà veure com Pere Arquillué es mou en aquest gènere com un peix a l’aigua i clava, sempre a lloc, cadascuna de les seves iròniques rèpliques. Tant és, aleshores, que el conflicte amb els veïns begui en el sempre exuberant món del sexe i que algunes rèpliques tirin per l’humor més gruixut, ja que el conjunt és eficaç i amb algun cop de teatre que fa esclatar la platea en una gran riallada.

Aquest Cesc Gay no és el del cinema però demostra un coneixement, o potser és intuïció, de la fusteria de la comèdia inhabitual en un debutant, fins i tot amb un final, per a nosaltres, massa agraït. La funció pot ser la comèdia de l’any i de ben segur que li espera una llarga vida que -vés a saber!- potser podria acabar comptant amb una versió cinematogràfica.

Les