Publicitat
Publicitat

Clara Segura manté viu un relat excessiu

L a rosa tatuada ha portat el teatre pròpiament dit a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya després de gairebé un trimestre amb un combinat d'espectacles de curta durada amb els quals el nou director, Xavier Albertí, ha visualitzat el canvi de rumb de la institució. I em sembla que, a la proposta de Carlota Subirós sobre l'obra de Tennessee Williams, li ve gran la sala ídem, i potser també a la directora, lliurada a una estilització de la posada en escena que trenca amb el realisme de la peça. La funció, això no obstant, serveix per ratificar l'enorme dimensió artística de Clara Segura, amb una composició que sens dubte meravellarà els espectadors.

La història de la Serafina, una siciliana devota i enamoradíssima d'un marit que mor als pocs minuts de començar la funció sense que ni tan sols el veiem, va saltar al cinema amb la cara d'Anna Magnani, que va guanyar l'Oscar per aquesta interpretació amb guió de l'autor i de Hal Kanter. Aleshores, Williams no va tenir por de retallar la seva pròpia obra, però Carlota Subirós la serveix sencera i encara l'allarga amb accions incidentals de cant i petits jocs escènics. Tot plegat, en contra del ritme interior del relat.

Una atmosfera trencada

L'obra no és de les més interessants de l'autor, ni de les que conserva més actualitat, però és una magnífica narració en la qual Williams parla de la fidelitat, la traïció, i es carrega el fonamentalisme religiós de dalt a baix, sorprenent-nos amb un final feliç. Hi ha molta lletra; una bona pentinada alleugeria la reiteració de certs fragments sobre el perfil de la Serafina i la societat que l'envolta, que ràpidament copsem. Tampoc hi ajuda l'espai escènic de Max Glaenzel, una casa americana de fusta plantada al mig de l'enorme escenari buit de la Sala Gran que escauria molt al Romea però que al TNC juga en contra de la intimitat del text, de la seva naturalesa realista, i fa que les paraules volin per l'espai. Es trenca l'atmosfera, per més que Subirós faci servir episòdicament la caixa de l'escenari amb habilitat i un bon disseny de llums. Sobta també l'espai sonor. No perquè els cors no siguin agraïts, sinó perquè les cançons responen a ritmes ètnics allunyats de l'espai mental on l'obra ens vol situar.

La interpretació és, en general, correcta però un xic estereotipada. No hi ha grans papers de pes, però ni Oriol Genís, sempre encertat, va més enllà d'una interpretació epidèrmica. Bruno Oro fa el que millor sap fer: és qui porta l'obra cap a la comèdia en el segon acte. No sé si la Serafina se'l creu. Jo no. Per això la figura de Clara Segura creix encara més. L'actriu condueix la funció amb matisos de dicció, de gestualitat i de mirades, i és qui manté el fil del relat viu. Per ella, ja val la pena acostar-se al Teatre Nacional.