Publicitat
Publicitat

'Fum' o les esquerdes d'uns personatges en un món confús

Josep Maria Miró fa un salt qualitatiu amb una partitura precisa per a teatre compromès, modern, i on destaca Carme Elias

Deunidó quin salt qualitatiu que ha fet Josep Maria Miró des d'aquell Gang Bang (2011), més provocador que interessant, estrenat dins el cicle T6, fins a aquest Fum que destil·la la maduresa del dramaturg que exerceix de cirurgià. Amb el bisturí marca amb precisió el ritme de les escenes (malgrat l'excessiva duració dels foscos), mesura les paraules, tant pel que diuen com pel que amaguen, i exhibeix una acurada mirada sobre el món que ens envolta. Una mirada que va més enllà, esclar, de l'obvietat: darrere del que sembla real sempre s'hi amaga un univers de confrontacions, de dubte, de sentiments inexplicables fruit de la fragilitat de l'ésser humà enfrontat a un món difícilment assumible. Com diu l'autor, i l'encerta: la placidesa dintre de la convulsió, la serenitat del malestar i, podríem afegir-hi, el silenci dintre el soroll.

Amb Fum Josep Maria Miró segueix les petjades d' El principi d'Arquimedes pel que fa a posar sobre l'escenari un tema, una situació social dels nostres dies que pertorba, que inquieta, que, molt probablement, ens desconcerta i ens obliga a reflexionar. Fum es mou en dos eixos. L'un és el que posa en relació els protagonistes amb una realitat aliena i convulsa com és una revolta en algun país africà que busca la llibertat. L'altre són els fils emocionals de les dues parelles obligades a quedar-se a l'hotel, un lloc segur, mentre dura la revolta i fins que s'obri l'aeroport per marxar. Serà l'espectador qui decideixi com de gruixuts són aquests filaments i com vibren.

Despullar els protagonistes

L'autor dóna pistes. Els dos joves (Joan Carreras i Anna Sahun) vénen a buscar un fill adoptiu, potser l'únic que els uneix de debò. I la parella gran (Carme Elias i Lluís Marco) són un escriptor escèptic, que n'ha vist de tots colors, i una dona que actua com un àngel negre provocador d'inseguretats, moguda per una necessitat insaciable de vida -la que sembla no tenir en el seu matrimoni-. Miró va facilitant la informació de mica en mica i en un to molt realista, amb silencis de gran densitat, i a la fi de cada instantània trenca la possibilitat de saber alguna cosa més. Tampoc al final s'explicarà tot plegat. Ni tan sols si les petites o grans mentides eren o no veritat. Tant se val. Els quatre protagonistes queden despullats en les seves circumstàncies i en les esquerdes de la seva realitat.

L'autor dirigeix la partitura amb precisió i lliura els intèrprets a unes composicions perfectes. Magnífics, si bé el personatge més complex, més teatral, és la Laura de Carme Elias. Superba. A la fi, deixin-me dir, un teatre compromès, modern, sobre l'ésser humà immers en la confusió del món occidental.