Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Novembre Vaca rescata de l'oblit la pintora gallega Maruja Mallo

Silenci. La violència de gènere és una de les violències de les societats masclistes que encara patim i que han arraconat durant molts anys la dona en molts aspectes de la vida. El silenci o l'oblit. I, esclar, també en les arts. ¿A algú li cap al cap que les dones no poguessin pujar a l'escenari en el teatre isabelí?

Reivindicació d'una artista. Per això ens agrada la iniciativa de l'associació de dones creadores Projecte Vaca, que dins del Novembre Vaca han dedicat un happening artístic a recordar Maruja Mallo (Viveiro, 1902 - Madrid, 1995), una activitat al voltant de la personalitat de la pintora que va tenir lloc dilluns a la Fabra i Coats. Jo no coneixia Maruja Mallo, encara que recordo haver vist el seu nom en un exemplar antic de la Revista de Occidente que vaig comprar a la Llibreria Canuda (RIP). Ara llegir la seva biografia m'aboca a la reflexió sobre el compromís de l'artista amb l'art a la qual dono voltes fa temps, tot mirant al voltant. I sí, Maruja Mallo exemplifica perfectament aquest ineludible compromís.

Entre les més grans. Mallo va pertànyer a la Generació del 27 i també va estar a la Residencia de Estudiantes, però mai, o gairebé mai, surt el seu nom quan se'ns parla d'aquell reducte de creativitat. Una dona sortida d'un, aleshores, allunyat poble de la costa gallega i que va a parar a Madrid, on va mantenir una relació amorosa amb Rafael Alberti sempre silenciada, segons María Luisa Sobrino Manzanares.

Testimonis estel·lars. Finalment, recollim el que van dir d'ella els seus contemporanis més famosos. Federico García Lorca: "Maruja Mallo, entre Verbena i Espantajo , tota la bellesa del món hi cap en el seu ull; els seus quadres són els que he vist pintats amb més imaginació, emoció i sensualitat". Rafael Alberti: "Tu que baixes a les clavegueres on les flors més flors són ja unes tristes salivades sense somnis i mors pels embornals que desemboquen a les revetlles desertes per ressuscitar al caient d'una pedra mossegada per un fong estancat, digues-me per què les pluges podreixen les fulles i les fustes. Aclareix-me aquest dubte que tinc sobre els paisatges. / Desperta'm". Paul Éluard: "Revelació poètica i plàstica, original, Cloacas i Campanarios són precursors de la visió plàstica informalista".