Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Però que bé que s’ho passen fent teatre!

Aficionats a fer teatre. Que bé que s’ho passen! Quin llarg recorregut per arribar fins aquí! Quins nervis davant de l’estrena! Quina satisfacció, a la fi! Parlem d’un grup de teatre d’aficionats. De qualsevol grup dels més de 300 o 400 que hi ha al territori català i que dediquen temps i esforç a un oci cultural que converteix el consumidor de cultura en actor cultural. I no hi ha res millor per estimar qualsevol activitat que formar-ne part. Nens, adolescents i adults entregats a un esdevenir comú que reforça la seva identitat individual i la col·lectiva de la societat. Homes i dones confrontats a drames, comèdies, tragèdies que il·luminen un imaginari aliè però ben segur amb referents propers.

L’altra realitat. I no en parlem per celebrar cap data especial, ni amb motiu d’algun festival, que n’hi ha força, sinó perquè s’ho mereixen, perquè en teníem ganes i perquè sabem que la societat de l’espectacle dibuixa una realitat que, en realitat, amaga moltes altres manifestacions que desenvolupa la societat civil i que, al final, són fonamentals per a la cohesió social i per entendre el nostre entorn avui en dia.

Dos exemples. I també perquè hem conegut el que fa el teatre de la Unió de Sant Cugat. Tenen grups de gent que es dedica a les tradicions, com els bastoners, però també una escola de dansa i una altra de teatre adreçada tant als infants com als adolescents o als adults. El teatre es converteix així en un element educatiu per suplir l’assignatura pendent d’un sistema pedagògic capficat en les ciències exactes i la tecnologia, que ignora la importància de l’educació artística per a la formació de les persones. I hem conegut també Els Marxosos del Vallès, que han presentat a la Sala Muntaner una obra al voltant de la violència de gènere a benefici de Tamaia, organització nascuda el 1992 per donar visibilitat i buscar solucions a aquest flagell social. El seu valor no és tant la qualitat artística del que fan, tot i que s’hi posa esforç i rigor, sinó els valors humans que hi aporten els que ho practiquen i la seva capacitat de crear vincles amb la cultura. Dos exemples d’una realitat molt més àmplia i estimulant que segueixen construint models de relació basats en la cultura i bastits amb la cooperació. Dues maneres d’entendre la participació en el món de la cultura i de projectar una societat més rica, més tolerant i, de ben segur, menys estressada.