Wynwood: grafitis en llibertat
A Miami no tot són platges, iots enormes, automòbils d’escàndol, gratacels, luxoses cases a Coral Gables o Coconut Grove i manatís aparellant-se en els infinits canals. Hi ha altres mons, com deia el poeta. I Wynwood és actualment el barri cool del Sunshine. Situat al nord del centre financer, Brickell, entre la 95 i la US 1, fins fa quinze anys era un barri de grans magatzems de murs alts sense finestres en un entorn degradat on des de la dècada dels cinquanta s’havia establert la comunitat porto-riquenya i altres immigrants llatins. Un barri sacsejat pel crac i altres drogues que no s’aconsellava visitar.
L’arribada, el 2002, de la franquícia de la fira d’arts plàstiques Art Basel a Miami Beach va impulsar un petit canvi en aquest barri, on van aterrar artistes del grafiti i on, poc després, el 2007, i justament pels seus alts murs grisos sense finestres, l’empresari Tony Goldman va iniciar un projecte de canvi radical d’usos per orientar aquell espai urbà cap al món de l’art. Va néixer Wynwood Walls, una mena de museu a l’aire lliure entremig de jardins i un munt d’enormes murals d’artistes d’arreu del món i d’estils molt diversos, des de les geometries gegantines fins a recreacions de paisatges o, ja a l’Outside the Walls, de pel·lícules mítiques com Star Wars. Un museu diferent, esclar, perquè l’ street art no té vocació d’eternitat i una obra d’art desapareix quan n’hi ha una altra que treu el cap sobre la mateixa paret.
L’últim soci de la família Goldman és el ja veterà artista novaiorquès Peter Tunney i el seu pop art de notable reconeixement que ha instal·lat en un dels magatzems les seves col·leccions de quadres literaris, deixin-me dir-ne així perquè fa servir frases i fragments textuals amb grans caràcters sobre tècniques de collage (“ Forever young ”, “ The time is always now ”...) i les encara més insòlites macropolaroids (de 50 per 60 centímetres) retocades.
Wynwood és ara, doncs, un art district que ha trobat sinergies amb Art Basel, que al desembre celebrarà una nova edició, estenent l’art, i la banalitat, com escriu Tom Wolfe a la sàtira Bloody Miami, per altres barris de la ciutat i en particular a Wynwood, on en aquests moments hi ha una setantena de galeries que inauguren exposicions coincidint amb el gran mercat de l’art.
Goldman és a la vegada un visionari de la restauració d’edificis i un empresari del sector immobiliari que ha donat un espai d’expressió a l’art del carrer i segueix apostant per fer créixer l’ art district. L’empresa Goldman Properties ja havia treballat en projectes de rehabilitació de barris a l’Upper West Side de Manhattan, a Filadèlfia i al districte d’Art Déco de Miami, així com en l’àmbit del grafiti al Houston Bowery Wall de Nova York. Aquesta empresa, que barreja la filantropia i la inversió a llarg termini, va comprar una trentena de parcel·les de Wynwood i a poc a poc ha aconseguit cridar l’atenció d’artistes i galeristes, de petits restaurants i bars musicals i fins i tot de factories de cervesa artesanal com la Wynwood Brewing Company, on elaboren una desena de cerveses diferents entre les quals destaca, també pel nom, esclar, la Wynwood Fox, una ale amb perfums afruitats “inspirada en la mítica criatura que vaga pel nostre bosc de formigó”. Entra la mar de bé mentre jugues a cartes a la mateixa cerveseria.
A Wynwood els cotxes d’alta gamma passen sense córrer en un clímax assossegat i amb una banda sonora del rock dels vuitanta. Després d’aparcar a la NW 26 i caminar dues travessies, ens trobem al carrer principal amb un, dos, tres i fins a quatre equips mòbils de televisió. Furgonetes amb antenes de vuit metres i periodistes que entrevisten els passejants a peu de carrer. A Wynwood s’hi han detectat els primers casos de Zika de Florida. No passa res. La vida segueix quan les televisions marxen i arriba una unitat de desinfecció de clavegueres.
Petites cases de moda i alguns locals de coworking aventuren el futur immediat d’un barri amb nous edificis de lofts decorats així mateix per grafitis força naïfs que emboliquen la façana i rellisquen pels sostres de les terrasses. I n’hi haurà més. Els foscos perfils metàl·lics de les grues al capvespre ho anuncien. El barri és atractiu i els edificis residencials que en primera instància van ocupar artistes i emprenedors acaben d’articular el canvi d’un espai fronterer al centre neuràlgic d’un Miami que fins fa ben poc no podia presumir de gaire dedicació a la cultura.
