15/05/2015

Una atrevida passió catalana

2 min
Una atrevida  Passió catalana

BarcelonaLa nova obra del poeta Narcís Comadira beu de tres fonts i no se n’amaga: l’obra de Txékhov de títol quasi idèntic ( L’hort dels cirerers ), la passió de Jesucrist i el teatre de Shakespeare. De la primera n’agafa el plantejament d’una família, aquí burgesa, enfrontada per la venda de la finca familiar a la qual s’oposa l’hereu. De la segona, les arrels judeocristianes de la família i el Sant Sopar de la Setmana Santa que els congrega. I, al bell mig de totes dues, el dubte impertinent de Hamlet. Unes referències prou fermes i complexes que s’ajunten en un text tan brillant per la seva poètica com profund pel seu compromís humà i polític, i que aixeca a l’escenari de la Sala Gran un immens mirall de la realitat social, econòmica i, ai las!, lingüística de Catalunya.

Comadira parla clar i català per anunciar qüestions que sacsegen la nostra realitat i mira cap a allò que sembla que ha de canviar. El diagnòstic de l’autor no és gens optimista, no només pel que fa al nostre petit país sinó, també, pel que fa a un model de societat que exigeix el sacrifici de la identitat per a la construcció d’un somni d’horitzons si més no emboirats. Estem davant d’una obra important, agosarada, autoreferencial també i gens complaent per a la tradició burgesa d’aquest país. Però, al mateix temps, amb un text de volada poètica, amb la claredat expositiva del que és senzill i directe i amb una mirada molt lúdica, en alguns moments divertida. Per tot això, és una obra a l’abast d’un públic curiós i obert. Ho serà el del TNC?

Comadira i Xavier Albertí han sigut còmplices des de fa anys. El director del TNC ha escenificat diverses obres del poeta ( El dia dels morts, Al cel, un oratori per a jacint Verdaguer ) i tots dos van firmar aquell esplèndid Pinsans i caderneres de fa uns anys. Aquesta complicitat es referma en la millor posada en escena que recordem d’Albertí en una producció de gran format. Una funció que recupera el millor del creador que ens ha colpit amb peces com Un Otel·lo per a Carmelo Bene, Ànsia, Traïció, El gat negre i PPP, i el sublim director d’actors de Dues dones que ballen, Mestres antics o Terra de ningú.

Un espectacle que funciona com una exquisida partitura, una polifonia d’elements dramàtics amb una plasticitat sòbria però impactant. Una creació que ens recorda les fantàstiques aventures escèniques del suís Christoph Marthaler. A això cal sumar-hi un càsting i una interpretació perfectes per a una obra coral amb un genial Oriol Genís com a alter ego de l’autor, un brillant Antoni Comas -tòtem dels espectacles de Carles Santos- i les magnífiques aportacions de Mont Plans, Mercè Arànega i el fràgil protagonista Rubén de Eguía.

stats