Un autoretrat patètic
BarcelonaAl gran teatre del món tothom fa servir un personatge. Què no donaríem els pobres mortals per veure el dia a dia dels déus de l’Olimp mediàtic i polític, quan actuen lliures de la cotilla del personatge públic? Camargate incideix en el recuperat teatre document reproduint la conversa entre Alícia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola, i reprodueix en setanta minuts la conversa de més de dues hores que van mantenir al restaurant La Camarga seguint fil per randa la gravació efectuada pels espies de Método 3, amb petits incisos informatius dels personatges secundaris. I gràcies a aquest espectacle entenem per què la líder del Partit Popular no volia que es difongués l’enregistrament. El contingut estrictament polític de la conversa, les revelacions que buscava Sánchez-Camacho, són insubstancials perquè l’examant pot haver sentit campanes però no es va assabentar ni de la lletra ni de la música de la cançó. Camargate és teatre, amb actrius que en fan la seva lectura, però el text és de les protagonistes absents i suposa un devastador autoretrat que de ben segur produirà vergonya aliena a la resta del gènere femení. Si no fos perquè tot és veritat podríem riure, però la imatge que projecten de la dona i de la política és grotesca, patètica.
La posada en escena és àgil, directa i les interpretacions de Cristina Gámiz i Anna Sabaté, amb la mica d’exageració que demana l’escenari, corresponen als personatges reals. Bona recreació. No crec que cap votant del PP que vagi al Tantarantana pugui mantenir el seu vot.
