23/07/2015

Una bona proposta, molt socràtica

2 min
Josep Maria Pou i Carles Canut a Sócrates.

BarcelonaPlató va recollir a Apologia de Sòcrates el judici a què va ser sotmès el filòsof i que acabaria amb una condemna a mort per ingestió de cicuta. Diríem que Mario Gas i Alberto Iglesias han resseguit el que explica Plató sobre les sessions del judici a la dramatúrgia de Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano afegint-hi altres materials, com el diàleg amb Critó. Pensem que els autors no volien tant escenificar una obra de tribunals (el judici no té gaire interès des del punt de vista de controvèrsia jurídica) com reivindicar la contemporaneïtat de la figura de Sòcrates: un inconformista que indaga sobre l’home i el món, confrontat doncs a la democràcia atenenca, que, com tot poder, rebutja aquells que qüestionen les veritats acceptades i que per mitjà de la raó intenten descobrir la veritat, per més amagada que estigui.

A la plaça pública d’Atenes, Josep Maria Pou és certament un molt creïble ciutadà grec, un home humil que defensa la recerca de la veritat i la llibertat dels que pensen i maleeix els adoradors dels vedells d’or. Però també és el savi irreductible que, més que defensar-se, persisteix en el seu ensenyament assumint les conseqüències de les seves conviccions fins a la mort. Pou és Sòcrates. Bravo.

Voluntat pedagògica

El text de l’obra evoca el teatre grec amb un cor, els mateixos senadors, que actua de narrador i funciona bàsicament sobre els monòlegs del filòsof, de l’acusador Mèlet, de l’amic Critó (un sempre segur Carles Canut) i de la dona del filòsof en un monòleg d’una agradable quotidianitat. La funció no amaga una certa voluntat pedagògica a l’estil brechtià per acostar-se sense grandiloqüències (Sòcrates presumia d’una parla molt comuna) a un públic poc acostumat a sentir idees filosòfiques al teatre. De fet, doncs, una bona proposta, molt socràtica, que es pot veure al Teatre Romea fins al 2 d’agost.

stats