23/06/2015

El curiós cas del grau superior en tècniques d’actuació teatral

2 min

Crític TeatralLlegeixo que la Generalitat ha aprovat un cicle formatiu de grau mitjà d’animació en circ i un cicle formatiu de grau superior en tècniques d’actuació teatral, és a dir, d’interpretació. Aquests estudis estan vinculats a la formació professional, que al nostre país s’havia menystingut durant molt anys per sota del sòl universal dels estudis universitaris. I de la sequera hem passat a la pluja tempestuosa -per a goig del negoci de l’ensenyament- i hi ha cicles per a gairebé tot, com producció en estètica personal decorativa, busseig a profunditat mitjana o tècnic esportiu en hípica.

Una pirueta. El nou grau mitjà de circ és un mal remei per a la inexistència d’uns estudis que mirin el circ com un art, global i interdisciplinari, i és un pegat per a les aspiracions de l’escola de circ més antiga a casa nostra, la de Rogelio Rivel. En qualsevol cas, un primer i tímid pas. Si volen veure un projecte seriós en la matèria vegin l’École Nationale des Arts du Cirque de Rosny-sous-bois (www.enacr.com), una escola nacional francesa.

Formació de secundaris.Però pel que fa a les tècniques d’actuació teatral, la qüestió és més sorprenent. ¿Es tracta de formar actors i actrius que només puguin fer de secundaris, amb paraula o sense? Revisant els models d’una aula de teatre, veig que no deixen de ser estudis de teatre dels de sempre. Vull dir, al marge de la carrera universitària (grau) de l’Institut del Teatre. ¿Però és que hi ha actors i actrius amb més o menys qualificació segons els estudis? ¿No és cert que triomfaran o no pel seu talent i la seva vocació?

Un títol per a tothom. No tinc cap autoritat sobre temes d’educació, però tampoc la té tot un ministre com José Ignacio Wert i, per tant, deixin-me mostrar estranyesa. Potser es tracta de donar continuïtat als que estudien un batxillerat artístic i no poden entrar a l’Institut del Teatre. De ben segur que es tracta d’homologar els títols de les acadèmies privades i alguna de pública, com l’Aula Municipal de Teatre de Lleida, amb 30 anys d’història. ¿Però l’objectiu és que en aquest país tothom tingui un títol? L’Institut del Teatre genera cada any un bon grapat de professionals. L’atur a les arts escèniques és aclaparant. La precarietat, absoluta. ¿De què valen els títols en un mercat saturat per als pròxims 50 anys?

stats