Imprescindible

BarcelonaHi ha un teatre important pel seu valor artístic. Hi ha un teatre imprescindible perquè al valor artístic hi afegeix el compromís amb l’ésser humà. Aquesta funció és de les segones. I ho és perquè ens explica la vida d’una dona singular i per com ens l’explica Mercè Arànega, una actriu d’una intel·ligència emocional extraordinària. Arànega és Neus Català, la pagesa del Priorat que travessa la frontera cap a França amb 180 nens i nenes durant l’èxode republicà. És la dona capaç de superar l’horror del camp d’extermini de Ravensbrück i tornar a viure un cop alliberada, i fins i tot tenir dos fills malgrat els experiments nazis per esterilitzar-la. És la dona que aquest octubre farà 100 anys i que fins fa poc encara lluitava per aconseguir un espai d’esbarjo de minyons a Rubí. La vida de Neus Català és un exemple força únic de coherència, solidaritat i lluita sense escarafalls. I, a més, és un testimoni d’allò que ningú hauria d’ignorar, perquè en l’exercici de la memòria històrica hi ha la vacuna contra l’horror. La versió escènica hauria de ser escampada per tots els instituts.

La dramatúrgia de Josep Maria Miró sobre la biografia novel·lada de Carme Martí traça un perfil complet. No sembla que hi falti res i ben segur que no hi sobra res. La direcció de Rafel Duran eludeix el tremendisme en benefici d’una torbadora sobrietat en una narració directa i precisa que reviu les emocions. Arànega fa un brillant exercici de contenció per acostar-nos imatges i fets, per colpir-nos sense dramatismes ni plors. Queden les llàgrimes dels espectadors. Ella, que en els camps de concentració va dir i repetir: “No em fareu plorar”. Imprescindible.