21/05/2015

Com la fredor de la nit aragonesa

2 min
Els actors Nao Albet, Toni Mira, Andreu Benito, Marcel Borràs i Joan Carreras en una escena d’Incerta glòria.

BarcelonaAlgú va dir que fins i tot les pàgines grogues es podien adaptar al teatre. Un humorista, esclar. Possible o no, la qüestió de les adaptacions dramàtiques d’obres literàries no és tant la fidelitat a l’original com la capacitat de transvasar el món del novel·lista a un llenguatge dramàtic que conservi l’esperit de la narració. El resultat té molt a veure amb la composició literària de l’original i el llenguatge de l’adaptador, amb gran encerts com l’espectacle de Krystian Lupa sobre Extinció, de Thomas Bernhard, i el 2666 de Roberto Bolaño fet per Àlex Rigola.

Incerta glòria de Joan Sales retrata un microcosmos de personatges víctimes del destí col·lectiu. És un fresc habitat per titelles humanes que sobreviuen al bell mig de la tragèdia, que això és, i no altra cosa, la guerra. No és una novel·la ideològica, tot i que les ideologies hi tinguin un paper, sinó una mirada trista sobre l’ésser humà a través de reflexions i acurades descripcions. Àlex Rigola ha fet una adaptació força entenedora i fidel a l’esquelet de la novel·la que preserva per sobre de tot la deshumanització de la guerra, però que inevitablement camina sobre les històries d’amor. La de tres companys d’una brigada al front d’Aragó (Lluís, Juli Soleràs i el seminarista Cruells) atrets per la Trini, filla d’un anarquista pacifista que viu a Barcelona. I la del diletant Lluís amb una pagesa, minyona i finalment senyora d’un castell. Amors sense foc, que no es troben, que no poden projectar futur perquè el present és d’una insolència aclaparadora. Amors de perdedors.

La posada en escena sembla copsada per la fredor que fins i tot gela l’orina dels combatents a les trinxeres, amb una renúncia absoluta a l’expressió de les emocions i a crear cap clímax, cap atmosfera, com si fóssim davant un teatre documental amb uns personatges dels que majorment no sabem ni sabrem gran cosa. Potser no es podia fer d’una altra manera, però l’espectacle queda lluny del Rigola imaginatiu, i resulta més proper al del Macbeth expositiu i simbolista que va dirigir al TNC. El director vol fer virtut de l’estaticisme sense cap concessió a l’espectador en una travessia de tres hores projectada gairebé com una instal·lació plàstica dinàmica.

Esplèndid Pau Roca com el filòsof Soleràs i notable Aina Calpe com la Carlana en un digne i coral repartiment. Anodina, malgrat l’encant de Mar Ulldemolins, la segona escena de la Trini. La tercera part, amb un tragicòmic dinar de gala, clou com la novel·la amb la desfeta dels republicans.

stats