'SCHUBERTNACLES HUMITS'
TEATRE DE SALT 19 DE NOVEMBRE
Cada estrena de Carles Santos és una sorpresa. Cada espectacle és una aventura visual i sonora a la qual el creador de Vinaròs ens convida des d'una llibertat creativa, des d'una independència imaginativa que només tenen aquells que han estat tocats per la genialitat i que no sucumbeixen, com la resta, a les carícies enverinades del seu propi talent. Sovint es parla -parlem- de creació en el món de les arts escèniques convertint l'artista en mag o demiürg tan sols amb una paraula. I de vegades, com és el cas, l'encertem.
El món de Carles Santos és el paisatge de l'abstracció, l'univers de la música escènica, el d'un creador renaixentista que dialoga amb les arts i n'extreu els sucs necessaris per aixecar una realitat freqüentment desmesurada que rebutja qualsevol intent d'explicació racional, ni tan sols interpretativa, però a la vegada és provocativa i radical. Schubertnacles humits és un dels espectacles més ombrívols, lúgubres, d'un Santos que després d'haver fet tant camí segueix tan increïblement lliure com al principi. Adéu ara a la lluminositat mediterrània i als vius colors que solien treure el cap en el seus espectacles amb més o menys protagonisme. Adéu també als records personals, a la pròpia història, en benefici d'una mirada més global que esdevé reflexió involuntària sobre la construcció de la societat europea.
Una metàfora de l'Europa actual
Schubert és l'excusa, el motiu per a una al·lucinació que, sense buscar-ho, té alguna cosa de metàfora del nostre món ("Amplificar les orinades de tots els urinaris públics d'Europa podria tenir conseqüències imprevisibles, fins i tot musicalment parlant") i redueix la vanitat de l'ésser humà a les seves miccions ("Campanars soterrats i urinaris al vent") en uns diàlegs que voregen l'escatologia barrejada amb l'absurd ("Pots orinar i cantar Schubert a la vegada") recuperant part de l'esperit dadaista. O dadifinista, que diria el Santos.
Un enorme altaveu és la icona, el tòtem que presideix les clavegueres de l'univers. El gran protagonista que es menja una poma. I ho sentim. Un altaveu amb veu pròpia que dialoga amb l'enèrgica i atractiva actriu (Queralt Albinyana), amb l'expressiva violinista (Cati Reus), amb la seriosa directora d'orquestra (Dolors Ricart) i amb el pianista (Carles Santos). La vagina sonora que escup el so més culte, un impromptu de Schubert, però també el joc lúdic de les sonoritats aleatòries i que arriba a l'èxtasi en un orgasme final d'un erotisme pertorbador. Encara sort que ens queda el sexe! Aquest és un espectacle de Carles Santos que recupera amb delit exercicis vocals de temps pretèrits (Tramuntana-Tremens, Figasantos-Figatrop) per construir juguesques sonores no exemptes d'una certa comicitat, i que dintre de les ratxes vocals inclouen sentències a la vegada complementàries i contradictòries que assenyalen els punts cardinals d'una geografia cultural presumptuosa i estèril. "Espero que els gossos pixin les meues cantonades amb ganes i criteri", diu l'altaveu. Que així sigui.
