26/02/2017

La ingènua Florentina i el seu cor de gallines, vull dir veïnes

2 min
La ingènua Florentina i el seu cor de gallines, vull dir veïnes

BarcelonaL’obra de Mercè Rodoreda seria una clàssica comèdia burgesa de principis del XX sobre les relacions sentimentals entre homes i dones si no fos perquè exhibeix una melangiosa reivindicació de la dona i de la importància de la seva llibertat en un món dominat pels desitjos i voluntats del mascle. És una comèdia sense acció que explica la trista història de l’amistançada Florentina, que tardarà vint-i-cinc anys a descobrir que el seu amor Homer és un pocavergonya i finalment reaccionarà, en un final gairebé feliç.

La comèdia admet diferents tractaments. Mario Gas, que la va estrenar el 1993 amb una gran Rosa Novell, la va llegir des del pes de l’agredolça quotidianitat i amb enorme delicadesa. Sergi Belbel assumeix el repte de la Sala Gran del Teatre Nacional de manera molt diferent. Belbel aposta per l’humor, prescindint de subtileses i destacant la caricatura de les senyores veïnes. I el que queda és una comèdia intranscendent, divertida i ambientada en una pèrgola infestada de gladiols, seguint les acotacions de la primera versió no publicada, en comptes dels lliris de l’original. Una estètica i una atmosfera dignes del castell de Moulinsart (de Les aventures de Tintín ) que dilueix gairebé qualsevol besllum de tristor. Una funció que no estic gens segur que li escaigui al Teatre Nacional, i potser l’imagino més lluint al Teatre Condal o al Borràs. Teresa Urroz, Margarida Minguillón i Carme Callol donen vida a un trio de gallinàcies amb les ferides ja curades i moltes ganes de festa. Estiren tot el que poden les actituds i accentuen les rèpliques buscant el riure. Estan estupendes. En una altra tessitura treballa Mercè Sampietro, que ha copsat perfectament el caràcter bondadós, força ingenu, de la Florentina, a la qual aporta una tendresa maternal entranyable. En les seves expressions i mirades, i en tot el que fa, hi ha una sinceritat sense edulcorants. Li dona la rèplica la jove actriu merliniana Elisabet Casanovas (la criada Zerafina), una mena de ventafocs descarada que no desaprofita ni una sola rèplica, ni tan sols un silenci, per col·locar-hi un gag.

stats