24/10/2016

Els instints primaris de l’entrecuix

2 min
Els instints primaris de l’entrecuix

BarcelonaLa vigència dels clàssics ve donada pels ressons que provoquen en nosaltres. Uns ressons que demostren que el món ha canviat molt en algunes coses -bàsicament escenogràfiques- però més aviat poc quant als comportaments humans.

La Celestina és, segons Juan Goytisolo, la primera obra del seu temps escrita “sense la protecció de la divinitat”. En fi, que ni Déu ni els sants tenen res a fer quan la passió luxuriosa s’encén, tant si el posseït és noble com malvat, per més que vulgui amagar darrere l’amor la pura satisfacció d’un desig carnal.

La versió dirigida per José Luis Gómez és força lúdica i clarament dominada per l’impuls sexual irreprimible, per la recerca de la satisfacció ràpida. El sexe mana i de l’amor poca cosa se’n sap. La Melibea passeja en sostenidors i calcetes. El Calisto exhibeix tòrax inflat com un Apol·lo i la còpula dels amants sembla més una violació que un acoblament amorós. Però és també una versió molt entenedora i agraïda, amb la musicalitat del castellà antic.

La Celestina és el personatge nuclear que porta tota l’acció i Gómez l’encarna des de la fidelitat al text: una dona vella i barbuda, una alcavota cínica i egoista sense cap grandesa. És un encert dotar-la d’accent andalús, ja que dóna fins i tot humor a la seva pragmàtica mirada sobre el món. S’entén la intenció del monumental espai escènic, però em sembla excessiu i poc funcional per al moviment dels intèrprets. Com resulta excessiu recuperar l’última escena amb el pare de la Melibea lamentant-se. Serveixen la funció un conjunt homogeni d’intèrprets entre els quals destacaríem José Luis Torrijo (Sempronio) i Miguel Cubero (Pármeno), així com Palmira Ferrer (Alisa) i Nerea Moreno (Areúsa).

‘La Celestina’, Teatre Nacional, 20 d'octubre

stats