Publicitat
Publicitat

Un món suggestiu frenat per un mur lingüístic

Guy Cassiers va frapar-nos amb El cor de les tenebres , de Conrad. Aquest cop, posa sobre l'escenari una versió d' Orlando , de Virginia Woolf. L'espectacle segueix les línies mestres del director, en què la música i la imatge projectada es combinen amb la narració per transportar-nos al món literari de l'escriptora. Orlando és un monòleg. L'actriu Katelijne Damen és la mèdium entre el text i la història: el viatge emocional d'un home que viu 300 anys, des de l'època elisabetiana fins al 1928. Damen està tota sola al bell mig d'un escenari amb plafons dibuixats amb una mena de collage que alhora es projecta en una gran pantalla jugant amb les formes i els continguts.

És un muntatge estèticament perfecte, sonorament ideal i actoralment introspectiu, delicat, íntim. El relat, però, es revela amb tota la seva grandesa i força a través de les paraules -magnífica traducció- que cal anar llegint en el sobretitulat. Aquesta obligació distreu i impedeix que el suggestiu món creat per Cassiers i la gran actriu s'apoderin de nosaltres, i el viatge ple de reflexions sobre sexe, feminitat, literatura i poesia se'n ressent. La proposta és homogènia i captivadora, quasi hipnòtica, però per qüestions d'idioma en gaudim només d'una part. A la fi, Orlando no és un espectacle gaire teatral, sinó una narració. En tot cas, sortim decidits a retrobar la novel·la de Woolf.

PUBLICITAT
PUBLICITAT