Publicitat
Publicitat

TEATRE

Una paròdia parlamentària amable i rodona

Aquest Consell familiar fa olor d'èxit. D'aquells èxits que poden saltar a teatres més comercials que la Sala Beckett i fer una bona temporada. Cristina Clemente ( Volem anar al Tibidabo , Vimbodí vs. Praga , Nit de ràdio 2.0 , La nostra Champions particular ) s'ha fixat en el món en què vivim i ha observat la nostra societat amb molta broma -i poca mala bava, tot s'ha de dir-. Concretament, ha analitzat el món polític, tot i que no hi hagi ni un sol polític en la funció. Consell familiar vol ser una paròdia política situada en el si d'una família, on veurem representades les diferents opcions -no totes, però deunidó- que pul·lulen pel Parlament català i extrapolables, més o menys, a les actituds i discursos de l'espanyol.

L'obra és una comèdia que es riu de la nostra realitat política fent una analogia amb una família tan democràtica que té president, fa eleccions amb les seves corresponents campanyes i, fins i tot, mítings. Una comèdia que no enganya. La música que sona al principi i entre escenes deixa ben clar que, tot plegat, només pretén posar un somriure al caos parlamentari dels nostres dies. No és ni molt menys una comèdia àcida o satírica que plantegi grans dilemes, sinó més aviat un text amable, tan epidèrmic com la majoria dels discursos dels parlamentaris a qui veiem ben retratats (a algun li podrem posar cara i tot). A la fi, foc d'encenalls en una posada en escena molt ben lligada i amb un final que alguns poden preveure, però que té suc i marca la rialla final d'una funció que en provoca a dojo.

La gran virtut del text és la síntesi i la mesura. Les escenes són el que són, i no els falta ni sobra ni un minut. D'aquesta manera, la funció progressa amb bon ritme conduïda amb molta eficàcia per Jordi Casanovas, que, a més, ha fet un càsting ideal i, en conseqüència, els intèrprets (Pep Ambròs, Georgina Latre, Pere Ventura, Lluïsa Castell i Marc Rius) estan perfectes. L'espai escènic és funcional, el saló-menjador d'un pis d'una família de classe mitjana, però fins i tot té una petita funció dramàtica. Si volen dos consells, els diré que no se la perdin i que, si jo tingués un teatre més gran, ja estaria negociant fer-li fer el salt.