Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE TEATRE

El trombonista que no podia bufar

A 'En avant, marche!' Alain Platel mira el món de les bandes de música

Un home que coixeja i amb uns brillants plats d’orquestra a les mans creua el bell mig de l’escenari. És un músic, un trombonista a qui han diagnosticat un càncer de gola i que, com el trapezista de circ que s’ha fet gran i el posen a fer de pallasso, espera el moment daurat, el seu moment, el dels plats, que no sempre arriba. El trombonista, un immens actor belga, Wim Opbrouck, plora.

A En avant, marche! Alain Platel mira el món de les bandes de música, de les xarangues, des d’una òptica molt menys festiva que el que podríem pensar, i tot l’espectacle, malgrat l’humor que s’escapa i l’animalitat ocasional que tant li agrada al coreògraf belga, esdevé com una plàcida agonia, com una conversa als peus del llit per distreure el moribund. I, en aquesta conversa, el protagonista és el so del vent. El que passa per la voluminosa tuba o l’eixerit fagot, però també per les goles dels actors i actrius, ja sigui amb gàrgares o amb una orquestració onomatopeica.

L’espectacle dista del reiteratiu Tauberbach presentat l’any passat, també dins el marc del festival Grec, i on hi havia molt de la dansa bastarda que fascina el seu director. A En avant, marche!, Platel tira més del teatre-dansa de la seva admirada Pina Bausch i de fet hi ha poc més d’un pas à deux impossible, però enormement tendre, entre Wim Opbrouck i l’únic ballarí de l’equip. L’espectacle funciona com un seguit de quadres animats que s’omplen de petites accions amb l’embolcall musical. Així, doncs, el treball de composició és impecable.

En avant, marche! és el llenç on el director aboca els personatges, entre els quals hi ha la Banda Municipal de Barcelona, en una evocació que té alguna cosa de nostàlgica, tant per les llums grogues o pels uniformes de gala de la banda com també per dues granades i exquisides majorets. Amb el suport imprescindible del director musical, Steven Prengels, amb qui col·labora des d’aquell superb Gardenia, brinda un espectacle sonorament emotiu i escènicament trist com la llàgrima a la cara d’un pallasso.

Les