Publicitat
Publicitat

Un llarg viatge amb gust de vi ranci

“Tots voldríem oblidar el passat, però la vida no ens deixa”, diu Mary Cavan Tyrone, l’esposa de James Tyrone i coprotagonista de l’obra d’Eugene O’Neill El largo viaje del día hacia la noche. Certament que és el passat el que marca el present d’aquesta família nord-americana, i en particular el de la mare i esposa. També ho és que la proposta que s’estrena al Romea sota la direcció de Juan José Afonso sembli ancorada en el passat per les maneres tant de la posada en escena com de la tosca direcció d’actors. No hi ajuda gens una lletja escenografia i una dissortada il·luminació, les dues enemigues de l’atmosfera que exigeix el pas del temps en aquest drama naturalista de caràcter autobiogràfic. Més que la família Tyrone, sembla que el director convoqui sobre l’escenari els fantasmes dels personatges.

Afonso imagina, doncs, una Mary Tyrone (Vicky Peña) esquizoide fins i tot en la manera de parlar, més boja que morfinòmana, i al final convertida en un retall de l’expressionisme alemany; el vell James Tyrone (Mario Gas) com un transsumpte de l’oncle Vània, i a la criada Cathleen li imprimeix aires de Gracita Morales. Potser per això el drama esdevé comediogràfic i la desolació emocional melodrama, i sorgeix un humor aliè a l’original que provoca el riure als espectadors.

Entenem que en un drama realista el vestuari invisible dels personatges és pròpiament el drama personal de cadascun. És aquest vestuari el que els dóna identitat escènica, contundència i, sobretot, credibilitat. Vicky Peña construeix un personatge de cap a peus ple de matisos, però gens empàtic. Qui millor se’n surt és Mario Gas amb un Tyrone pròxim i entranyable que ofereix un monòleg final magnífic. Tot plegat, però, desprèn ferum de vi ranci.