06/02/2015

Un burca de carn

3 min
Un burca de carn

L es cultures femenines: igualtat i diferència no és el títol d’un congrés de dones feministes, sinó que ho és, per estrany que sembli, de l’assemblea que ha celebrat el Consell Pontifici de Cultura al Vaticà des de dimecres fins avui. I sobta especialment el fet que un estat com el Vaticà, on no hi ha cap presència de dones en càrrecs de decisió, es mostri sempre paradoxalment preocupat per aquells temes relacionats amb el cos i la sexualitat femenines. L’Església catòlica, a diferència de la d’Anglaterra, que acaba de nomenar la primera dona bisbe en una emocionant cerimònia, no sembla tenir cap intenció de compartir el seu enorme poder amb les dones. Però sí que es considera amb legitimitat suficient per opinar, influir i decidir sobre elles.

El document que es debatrà durant els dies de l’assemblea denuncia, entre altres aspectes, la vulneració de la identitat que suposa la cirurgia estètica sobre les dones, una pràctica que arriba a comparar amb un “burca de carn” que es pot enquadrar en una de les múltiples manipulacions del cos femení. A banda de la duresa del terme utilitzat, he de reconèixer que en aquest punt coincideixo amb la valoració eclesiàstica, tot i que per qüestions ben diferents. I per mirar d’aprofundir en les causes i conseqüències d’aquesta estesa pràctica femenina, els convido a viatjar en el temps i recordar el conte que tantes vegades vam escoltar durant la nostra infantesa.

“Mirallet, mirallet, digues: qui és la més bonica de totes les dones?” La madrastra de Blancaneu formula aquesta pregunta al seu mirall màgic quan sent l’enorme por de ser desplaçada per la seva filla adolescent. En descobrir que ja no és la dona més maca del regne, la seva gelosia la fa embogir fins al punt de voler assassinar la seva rival, la dolça i jove Blancaneu. Podem, senzillament, pensar que es tracta d’una dona malvada i cruel, però sabem que els contes dels germans Grimm han sobreviscut al pas del temps perquè exposen de forma simbòlica grans veritats humanes, certeses profundes, sovint inconscients. I aquesta història no n’és una excepció.

Una anàlisi més detinguda ens du a preguntar-nos si el sentiment de la madrastra és simplement producte de la seva maldat o si té alguna cosa a veure amb un mandat col·lectiu enormement injust per a les dones adultes. ¿No és cert que, quan les dones arriben a una determinada edat, deixen de ser visibles per al món del desig i la bellesa? ¿I no és igual de cert que aquest fet genera una gran pressió perquè allarguin la seva joventut fins a extrems inversemblants i absurds?

No resulta gens fàcil per a les dones avançar en el món públic a partir de la maduresa; les dades mostren un descens en la seva visibilitat pública i en l’accés a llocs de prestigi i un augment en la dificultat de trobar feina. Aquests fets es deuen, fonamentalment, al model social que hem construït, fascinat pel desig de l’eterna joventut i l’imperi de la bellesa adolescent, molt especialment en les dones.

El drama de l’envelliment arriba també a actrius ben conegudes com Demi Moore, fotografiada per la seva pròpia filla fa pocs dies amb una imatge ben diferent de l’habitual a causa d’un “excessiu” retoc estètic, o a l’actriu Renée Zellweger, de 45 anys, que ens sorprenia fa uns mesos amb un rostre radicalment diferent d’aquell amb el qual l’havíem conegut. No són les primeres actrius que ho fan: Nicole Kidman, Julia Roberts i Sharon Stone també han confessat que han passat pel bisturí. El motiu? Semblar més joves: addueixen que, si no ho fan, a Hollywood no hi ha possibilitat de continuar les seves carreres professionals.

La no acceptació de l’envelliment i la incapacitat de trobar bellesa més enllà de la joventut són, en conseqüència, dues greus carències de la nostra societat. I els efectes són dramàtics, si ens atenim a les xifres de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica -que diu que Espanya és el primer país d’Europa i el quart del món en operacions estètiques-. Aquestes dades són esfereïdores pel que mostren de manca d’autoestima col·lectiva i de model per a les noies joves, que ja comencen a patir pel seu físic en la preadolescència.

El Vaticà no és, per la seva història de discriminació femenina, qui pot donar lliçons a la societat en relació al cos de les dones, però no és menys cert que cal reflexionar sobre aquesta greu patologia, la d’una societat que no és capaç d’afrontar el pas del temps amb valor i dignitat, i que tiranitza les dones convertint-les en el que no són, sovint esperpents d’elles mateixes, ben lluny de l’autèntica bellesa -que, afortunadament, no depèn de l’edat.

stats