Ada Colau, Mariano Rajoy
Mariano Rajoy es desdiu de les seves pròpies paraules en menys de quaranta-vuit hores. Esperanza Aguirre, que en sa vida ha tingut paraula de cap mena, alerta contra la possible creació de soviets als barris de Madrid, una declaració que només aixeca acta fidedigna del seu estat mental. Cristóbal Montoro repeteix per enèsima vegada que sortim de la crisi, davant d’un panorama de gairebé cinc milions d’aturats. María Dolores de Cospedal balla a la corda fluixa, mentre el president del govern intenta fer veure que el seu encara és un partit de govern.
Hi ha una descomposició extrema de la dreta espanyola, i ens agradaria poder dir que no ho diem amb alegria. Ens han insultat tant, s’han sobrepassat tantíssim, han estat tan prepotents i tan condescendents, tan definitivament insuportables, que no els ha de venir de nou que la ciutadania els enviï a la jubilació després d’una sola legislatura, que d’altra banda n’han semblat set o vuit. Se’n van a fer la mà, i s’ho han guanyat a pols. Les escasses i tristes reformes que pugui fer el president Rajoy, tant dins el govern com dins el partit, seran merament circumstancials i només podran consistir en un ball de cadires que ja no interessen a ningú.
Tant se val. Mentrestant, el que coneixem com a poders fàctics, ja siguin banquers o líders patronals, expressen la seva preocupació per l’emergència de formacions com Barcelona en Comú. S’havien avesat a associar l’estabilitat política amb una majoria absoluta del PP, i ara estan astorats de trobar-se davant d’una inconsistència que els sembla intolerable. “Teníem inversions milionàries a punt”, és la frase preferida tant d’alguns financers com d’algun conseller, que pel que es veu donen per fet que qualsevol dia d’aquests els confiscaran els nans de guix del jardí de casa.
No vaig tenir cap mena de problema, i per si de cas ho repeteixo, a dir que l’intent de rumba d’Ada Colau deu ser un dels numerets més estupefaents que hem vist en una campanya electoral. Era difícil fer tant el ridícul, i sense cap motiu endevinable. Però tot i així la campanya d’Ada Colau ha estat un èxit, i només queda felicitar-la pels resultats que ha obtingut. A mi, a banda que se li acudeixi gravar una altra rumba, la seva alcaldia no em fa cap mena de por. En canvi, la deriva d’un PP completament enrocat en les seves lluites internes i en un espectacle de corrupció sense precedents dins el món democràtic, amb un pseudolíder al capdavant com Rajoy, que dilluns diu una cosa i dimecres afirma la contrària, no diré que em faci por però sí que em sembla la representació vivent de la impotència i de la incompetència. Només falta que el portaveu Carlos Floriano acudeixi a proclamar alguna bajanada amb la seva verba florida. Vull dir que no sé com ens anirà amb les figures de la nova política, i que de fet no hi tinc dipositades gaires esperances, però que pitjor de com hem arribat a estar amb el PP no hi estarem mai. Ja poden dissenyar estratègies, fins que la justícia hi acabi d’intervenir del tot.
