Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Andreu Vidal, elogi de la fragilitat

Ahir va fer divuit anys de la mort prematura (a Palma, on va néixer) d’Andreu Vidal Sastre, un pretext tan bo com qualsevol altre per recordar i llegir el que, al meu humil parer, és un dels poetes més importants en llengua catalana de les últimes dècades del segle XX. La seva obra poètica es compon de vuit títols: els tres primers van ser refusats pel mateix poeta per considerar-los massa primerencs; els tres següents, Llibre de les virtuts, Necròpsia i Els dies tranquil s, són excel·lents mostres d’una poesia feliçment insòlita en la nostra tradició; els dos últims, L’animal que no existeix i Ad vivum (ja pòstum), són, directament, dues obres mestres incontestables d’una veu en plena maduresa. El volum Obra poètica i altres escrits, publicat el 2008 per Edicions del Salobre en una magnífica edició a cura de Karen Müller i Margalida Pons, aplega l’obra publicada i autoritzada per Vidal, juntament amb les seves versions de poemes de Paul Celan (realitzades amb Karen Müller), els aforismes i altres textos esparsos. Menció a banda mereix la seva tasca, juntament amb el poeta Àngel Terron, com a editor de la col·lecció de poesia Tafal.

La naturalesa dels seus referents (de Lovecraft a Borges, de Poe a Nerval o Laforgue, i, en general, l’anomenada estètica del mal), així com el seu gust per la pluralitat de punts de vista i les torsions expressives del llenguatge, van fer guanyar a la seva poesia una certa fama d’hermètica, però aquesta sembla una etiqueta imposada per qui s’enlluernés davant de la seva transparència. Un aforisme seu (“Només es pot tancar la porta de l’estupidesa deixant oberta la de la follia”) serveix com a sinopsi d’aquesta obra, habitada per algú que expressa una vegada i una altra el seu estranyament davant d’una realitat hostil i nècia. Un gran elogi de la fragilitat i la solitud de qui explora o imagina altres mons perquè no troba sentit ni recer en aquest. I a partir d’aquí, com va escriure Miquel de Palol, a Andreu Vidal “només se li pot retreure un excés de coherència entre la seva obra i la seva vida”.