Armengol, a fer feina
Durant el debat d’investidura de la nova presidenta del Govern Balear, Francina Armengol (enhorabona), es varen escoltar coses de gran calibre còmic, que haurien pogut servir a Llorenç Villalonga per a una versió segle XXI del seu clàssic Mort de dama. Les varen formular, com calia esperar, la nova portaveu del PP, Marga Prohens, i el líder de Ciutadans a les Balears, Xavier Pericay, dos histrions de tanta categoria que en badar la boca haurien d’anar sempre acompanyats d’un fons de riures enllaunats.
Marga Prohens, en concret, després que el seu partit s’hagi passat una legislatura sencera tractant Armengol i qualsevol persona, entitat, animal o cosa que els plantegés discrepàncies com a éssers inferiors, es va oferir ahir a pactar amb la nova presidenta “quan tingui l’aigua al coll”. És paradoxal que es preocupi del coll dels altres algú que, políticament, té el seu a la guillotina: no és cap secret el disgust de la seu central del PP, al carrer Génova de Madrid, amb la seva delegació de les Balears i la desastrosa collita de resultats electorals. Però tanmateix, ells ara (i només ara) s’ofereixen a pactar.
El motiu d’aquesta generositat a la desesperada, segons Prohens, és que el govern de Francina Armengol neix “segrestat pels radicals”, en referència als socis de la coalició Més i de Podem, que hi donen suport. En aquest argument coincideix amb el sempre enfadat senyor Pericay, de Ciutadans, que també troba radical i forassenyat que el nou executiu anunciï la derogació del TIL, és a dir, de la política educativa promulgada pel govern de José Ramón Bauzá. Es veu que el senyor Pericay té l’ai al cor per les anomenades modalitats dialectals de les Balears, una idea rància i ridícula que hauria de fer caure el bigoti de vergonya a un filòleg (el senyor Pericay ho és) que la formuli, i més dins un Parlament. Potser si es digna a passejar-se una mica per Mallorca, on resideix, el senyor Pericay podrà constatar que les modalitats no tan sols estan ben vives, sinó que l’escolarització en llengua catalana les reforça i les alimenta.
Això vol dir que en els propers quatre anys seguirem sentint moltes bajanades des d’alguns escons del Parlament balear, però alleuja saber que els haurem de suportar des de l’oposició i no des del govern. Mentrestant, la carota que va mostrar l’expresident José Ramón Bauzá durant tota la sessió d’investidura, tibat a la seva cadira com si l’hi haguessin clavat i sense dir ni ase ni bèstia, no és que fos un poema, sinó més aviat un conte dolent de terror. Diuen que ha aconseguit finalment que el sebolleixin com a senador a Madrid, i ja em sap greu pels madrilenys, però a les Balears també tenim dret a purificar una mica l’aire.
I a mirar endavant, per descomptat. Som molts els ciutadans d’aquest país que tenim dipositades esperances en aquest canvi de govern, però que també estem escaldats d’experiències anteriors. Ho vaig dir i ho repetesc: la presidenta Armengol no tindrà cent dies de gràcia, ni deu, ni un. Ni de l’oposició ni dels que els concedim la nostra confiança. Volem un govern que treballi i que treballi de pressa, i que a més haurà de fer-ho sense un duro dins el calaix. El repte és difícil, però és imprescindible sortir-se’n.
