Artur Mas i el sobiranisme líquid
No deixa de ser curiós que ni PP ni PSOE (potser especialment aquests, puix diu que són federalistes) no hagin entès encara, o no hagin volgut entendre, el concepte d'estat propi tal com el plantegen Artur Mas i CiU, i que de fet neix de la sibil·lina formulació que en va fer el conseller Mascarell. I és curiosa aquesta incomprensió més que res perquè els podria donar, als patriotes constitucionals, més marge de maniobra del que ells mateixos es concedeixen. Dit d'una altra manera, ningú a CiU ni a l'actual govern català ha dit en cap moment que "l'estat propi" de Catalunya no pogués ser l'espanyol. Mascarell ha parlat de la necessitat d'un "estat eficient", i del "fracàs" d'Espanya com a estat, però tampoc no ha proclamat que aquest fracàs sigui irreversible. I Mas afirma que, si reclama un estat propi, és perquè l'estat espanyol no s'ha comportat com "un aliat" de Catalunya. És a dir, que deixa, dins el seu discurs sobiranista, una escletxa per a una eventual "aliança", que s'entén que fins avui no s'ha fet efectiva, però que no es nega que encara es pugui produir.
Com va dir també el mateix president de la Generalitat en la seva intervenció al Ritz de Madrid després de la mani de la Diada, "no ens hem tornat bojos, ni ens hem enfilat a cap turó". I va tornar a lamentar que el catalanisme no havia estat capaç d'aconseguir que Espanya fos "un estat amable", i que Catalunya en necessitava un, d'estat. No va dir quin. Després, s'ha fet un fart de parlar d'interdependències i de sobiranies compartides, i de refusar ruptures, trencaments, i fins i tot la idea del que va anomenar "la independència clàssica". Ha parlat de Puerto Rico (estat lliure associat), de Massachusetts (estat constituït dins una estructura federal), de la possibilitat que una Catalunya sobirana compartís "espais de sobirania" (inclosa la Corona) amb Espanya i ha deixat clar que no s'imagina Catalunya creant un exèrcit propi, sinó, si de cas, fent ús dels serveis d'unes forces armades europees.
Eficiència, amabilitat, capacitat d'establir aliances. El sobiranisme que encapçala Artur Mas no és compacte ni petri, sinó vaporós i esponjat com un cotó de sucre, de manera que conté molts intersticis pels quals podrien circular els seus adversaris. És a dir, espais de possible negociació. Vindria a ser un sobiranisme líquid, per utilitzar el celebèrrim adjectiu de Zygmunt Baumann. Una altra cosa és que, als susdits adversaris, aquesta qualitat líquida del sobiranisme convergent els sembli menyspreable o que, senzillament, se'ls escapi dels seus paràmetres d'anàlisi. Tot fa pensar que ells s'estimen més aferrar-se a les sobiranies pètries i indestructibles dels estats nació d'antany, mentre discursegen incongruentment sobre una Unió Europea en què s'han vist obligats a fer veure que creien, a toc de pito de frau Merkel. I aquesta sostracció de sobirania per dalt (la UE), combinada amb la liqüefacció del concepte per baix (Catalunya), els despista i els ultrapassa. I així els va.
