26/12/2016

Auguris socialistes

2 min

Com si es tractés d’un Scrooge o d’un Grinch, la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, es va reaparèixer per festes en milers de llars espanyoles a través dels seus televisors (com un poltergeist, doncs). D’aquesta manera, els contribuents de Montoro han pogut gaudir d’un període que va començar sopant la nit de Nadal davant de l’efígie (no esqueixada per la CUP) del rei d’Espanya, i va culminar exhalant el penúltim eructe per Sant Esteve, escoltant les paraules alades de la lideresa sevillana. Ella degué considerar que aquestes dates assenyalades eren les més oportunes per sortir a agrair públicament, com a bona folklòrica, “las muestras de cariño que he recibido de la gente”, que assegura que són multitud (la gent i les seves mostres d’afecte), però que no la distreuen de les seves prioritats, que són Andalusia i la seva governança. També afirma que no és que ella sigui forta, sinó que ho és el PSOE d’Andalusia, i que no li ha passat pel pensament la possibilitat de convertir-se en secretària general del partit de Felipe González, tot i que ella es deurà al que es decideixi al congrés de la formació, a celebrar quan ja ningú s’enrecordi de la cara de Pedro Sánchez. Sobre aquest nom, per cert, va impostar una mena de bloqueig amnèsic, i per a la militància que no fa tant de temps la va qualificar de traïdora i de pocavergonya, té un somriure difús i, esclar, carinyós.

Susana Díaz va rebre recentment el suport de José Luis Rodríguez Zapatero, que en comparació amb l’esmentat González i amb el tothora furibund Aznar és com la vergonya del gremi dels expresidents d’Espanya, perquè no munta think tanks d’extrema dreta, ni freqüenta megamilionaris mexicans, ni res de res. Zapatero sembla haver assolit les seves aspiracions a la vida, que, com ell mateix va confessar durant la seva presidència, eren convertir-se en pescador de truites o en supervisor de núvols, dues activitats que no tan sols no són incompatibles entre elles sinó que es poden desenvolupar perfectament en algun dels plàcids marges del lleonès riu Bernesga, sempre que no hi caigui cap gelada. Mentre no el treguin del seu hàbitat, espècimens com Zapatero es mostren frugals i bons d’acontentar, tot i que últimament el seu aspecte faci pensar una mica en el d’aquelles genetes embalsamades que algunes ties tenien damunt de l’aparell de televisió, amb alguna manualitat de ganxet.

Total, que Zapatero va proclamar fa pocs dies a Jaén que donava tot el seu suport a Susana Díaz, cosa que ella va agrair fent veure que es mig desmaiava de felicitat, recolzant el cap damunt l’espatlla de l’expresident. I amb el seu actual somriure reptilesc (per somriure treu la llengua), el gaúcho Felipe González va manifestar alguna cosa semblant. De manera que ja tenim una certesa per al nou any: per caragirada, per ridícula, per excessiva i perquè compta amb partidaris tan poc recomanables com els mencionats, Susana Díaz mereix ser i serà la nova deessa socialista. I Antonio Hernando, el seu inevitable profeta.

stats