Publicitat
Publicitat

Avui fan festa

Doncs sí senyor, aquest dilluns fan festa els fatxes i, per celebrar-ho, tots els espanyols fem un dia de descans per força. Jo, personalment, hauria aprofitat aquest dilluns per fer una sèrie de gestions que tenia pendents com a emprenedor (altrament dit autònom), però és molt més urgent brindar per la unitat d’Espanya i per tot allò que ens aproxima i que no ens desuneix, com es va ocupar de recordar el rei Felip VI fa uns dies al Parlament Europeu. Doncs molt bé, però em permetran que en comptes d’una copa de Vega Sicilia em limiti a tastar un suc de magrana que acabo de descobrir i que a la farmàcia m’han assegurat que es d’allò més astringent.

Ens hauríem d’entendre. En aquesta humil columna, no se’ns acudiria mai discutir les celebracions nacionals de cap país, ni tampoc les d’Espanya, que al cap i la fi és on vaig néixer i encara visc, tant si em ve de gust, com si no. Però tinc una petita objecció estètica a oposar a aquesta digna festa del 12-O, i és la que he avançat en la primera línia: el protagonisme que hi té l’extrema dreta. Tinc 43 anys, que ja comencen a ser anys, i duc tota la vida veient-los fer el mateix tal dia com avui, i he d’admetre que començo a estar-ne una mica tip.

Ho explicaré amb un exemple que em sembla prou eloqüent. Als afores de Madrid hi ha un espai monumental conegut com el Valle de los Caídos i que no és altra cosa que una andròmina indescriptiblement lletja i aparatosa que es va fer construir un dictador anomenat Francisco Franco en memòria seva i de la seva obra de govern, que va tenir molt a veure amb exilis i signatures de sentències de mort, que no eren exactament de broma sinó que solien executar-se. Entre la Guerra Civil que aquest senyor va promoure i els seus gairebé 40 anys de govern, seguim pendents d’uns quants centenars de milers de persones mortes o desaparegudes, sense que, després de 40 anys més, puguem parlar-ne degudament, entre altres motius perquè el partit al poder a Espanya es nega a qualsevol avaluació del franquisme, sota l’excusa de no reobrir ferides. Per a ferides, les dels afusellats, les dels torturats, i les de les seves famílies.

Ara bé, els ossos de molts d’aquests caiguts en desgràcia encara estan dins d’alguna fossa comuna, mentre que les restes mortals del sàtrapa reposen dins el seu fabulós panteó. El manteniment del Valle de los Caídos costa uns quants centenars de milers d’euros cada any, que vostè i jo paguem amb els nostres impostos, a diferència del que acostumen a fer prohoms com Rodrigo Rato.

Aquí és on volia arribar. Si entre vostè i jo hem de sufragar els costos del mausoleu d’un assassí de masses, doncs, miri, se sufraga i ja està. Coses més rares devem haver pagat a la vida, com per exemple el mateix rescat bancari espanyol. Mirat segons com, el túmul funerari de Franco no deixa de tenir un cert aire decadent que a algun espavilat fins i tot li ha fet pensar que és on podria fer negoci.

El problema no és que vostè i jo paguem la festa de la moixama dictatorial sinó que aquest dilluns s’hi congrega una colla més o menys nombrosa de brètols a cantar-ne les lloances, amb el vistiplau de les autoritats competents.