Com que és un gran estadista, José María Aznar publica les seves memòries. No sabem si les dicta o si les escriu ell mateix, però el que és obvi és que ell no serà menys que Winston Churchill: no crec que Aznar vegi cap inconvenient perquè li sigui concedit el Nobel de literatura, per a més glòria de les lletres hispàniques. Aznar és un home quasi renaixentista: tant el pots trobar fent d'escriptor, com d'atleta, com de professor universitari, com d'enòleg (" A mí nadie tiene que decirme cuántas copas de vino puedo beber "). Tot ho fa igual de bé, amb la mateixa passió per infligir plaer sadomasoquista a la seva estranya autoestima.
Aznar acaba de publicar el segon volum d'aquestes memòries seves, amb un títol tan imaginatiu i seductor com El compromiso del poder . En aquest totxet, el president que parlava català en la intimitat es despenja amb una revelació que no se sap si és una burla o una autojustificació: el 13 de març del 2004, en plena jornada de reflexió electoral, el CNI (el servei d'intel·ligència espanyol, si això no és oxímoron flagrant) no tenia cap mena de certesa, ans al contrari, sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M. I sobretot, no tenia cap prova que aquesta autoria correspongués a ETA. El govern d'Aznar, en canvi, afirmava el contrari per terra, mar i aire, fins i tot a través de comunicacions diplomàtiques.
Els fets de l'11-M van significar el punt més baix de la història de la democràcia espanyola, tant pel que fa al comportament del govern com al d'alguns mitjans de comunicació que van arribar a estirar durant anys i panys la teoria absurda de la conspiració islàmico-etarra. Poques vegades s'ha vist en la història moderna que un govern sencer, amb el seu president al capdavant, mentís d'una manera tan desvergonyida i irresponsable a la ciutadania en el decurs d'una crisi tan tràgica i sensible. Les conseqüències podien haver estat terrorífiques, i sort n'hi va haver que el personal es va contenir i l'episodi no va acabar en una onada de disturbis que podien haver arribat a un insospitat clímax d'autodestrucció. La violència i els baixos instints estaven a flor de pell, i Aznar, Rajoy, Acebes, Rato o Piqué van ser còmplices a l'hora d'intentar manipular aquesta mena de material inflamable en el seu propi benefici electoral.
No els va sortir bé, perquè les eleccions les va guanyar el PSOE de Zapatero, però això, de fet, i com vam poder comprovar, tampoc no va ser cap motiu per a l'alegria. Al contrari: si l'11-M, per pura xamba històrica, no va comportar cap catàstrofe social, sí que en va comportar una de política: a saber, que els dos grans partits espanyols van entrar definitivament en la fase paranoica de la seva història, que es la que encara mantenen viva avui mateix. El patriotisme constitucional del PP es va disparar de la manera més brutal, i el PSOE no va saber fer res més que anar-hi a remolc. D'aleshores ençà, l'independentisme català no ha fet més que créixer exponencialment. No sé si Aznar hi ha pensat, en això.
