Ja hem post un ou. Ens ho mirem com ens ho mirem, l'atur del mes de juny ha baixat a Espanya (i a Catalunya) com no ho feia de dècades ençà. Enhorabona als responsables polítics que han estat allà per reivindicar un triomf d'aquesta magnitud. La tendència, de tota manera, admet una lectura més malèvola: com més desesperada és la situació econòmica del país, més abunda la mà d'obra barata i l'ocupació de baixíssima qualificació. Com més atur hi ha, més persones disposades a ocupar llocs de treball amb salaris d'esclavatge i amb responsabilitats que no depassen les que podria exercir un aprenent. "Val més això que res", diuen els responsables institucionals. Doncs miri, potser sí, però això que segons vostès és millor que res no deixa de ser una manera miserable de dissimular la tragèdia.
Les persones que ara fan pujar l'ocupació són les que faran augmentar, d'aquí poc, les prestacions d'atur, i les que tard o d'hora no podran cobrar cap prestació més. Això ho saben perfectament els governs: el que fa baixar de sis milions d'aturats a cinc milions és un miratge anomenat temporada turística . Després torna a emergir el malson: en forma d'un milió de persones que han esgotat la seva temporalitat i que retornen a l'atur, en forma d'individus irrecuperables per a la societat. Més que res, perquè ningú es va ocupar de dir-los que s'havien de preparar per al futur, i que els sous presumptament fabulosos que guanyaven com a manobres eren una enganyifa. Avui ets ric, sense cap necessitat d'estudis ni de promoció. Bravo: hipoteques i préstecs a dojo. Demà seràs pobre: això no els ho va dir ningú i, mentre va durar la bombolla immobiliària i la dels contractes porqueria, a ningú se li va acudir que fos una possibilitat que calia tenir seriosament en compte.
Però ho era: els feliços empleats d'ahir eren els tristos aturats de demà. No ho ha fet un govern ni l'altre, per molt que els uns es donin la culpa als altres, sinó una manera absolutament irresponsable de fer les coses, i de la qual han participat tots: els partits polítics, els sindicats, les empreses, els bancs, les entitats de crèdit i els mateixos assalariats, que es van arribar a creure que podien tirar de veta indefinidament. Ara ha arribat el moment dels reajustaments, que es fan a compte dels feliços pocs que havíem ingressat una certa quantitat de diners i que no estàvem en condicions de relaxar-la, perquè tot ho fem en blanc. Aquests som els que paguem tot allò que d'altres fan en negre, i que encara ara són vistos com a herois. Com que hi ha molt diner submergit, i sotmès fins i tot, segons les quantitats, a amnisties fiscals del govern, cal abusar d'aquells que ens trobem a la meitat de tot: ni rics ni pobres, ni vells ni joves, i, sobretot, autònoms, que no tenen força per protestar.
És el que hi ha. Però després que no diguin que ha baixat l'atur ni que han mantingut les pensions: només vol dir que l'Estat s'aprofita de qui no està en condicions de protestar. Demà vindrà el pitjor.
