Publicitat
Publicitat

Ballam aquesta melodia

És la notícia agredolça del final de l'any: la dissolució dels Antònia Font. Agra, perquè tots hauríem volgut escoltar més discos i assistir a més concerts del que ha estat, sens dubte, el grup més important de la música en català dels últims disset anys (amb permís de tantes altres bandes que també són excel·lents, però suposo que tots estarem d'acord que els Antònia Font van ser els que van obrir camí abans que ningú, i el van obrir per a tothom). I dolça, justament pel revers del que acabo de dir: són disset anys excepcionalment fructífers que ens deixen vuit discos magnífics, l'un darrere de l'altre, que ens han acompanyat durant tot aquest temps i que ho faran per sempre més. Com ho farà també el record dels seus directes, amb aquella felicitat que encomanava Pau Debon de dalt de l'escenari, i que arribava a la catarsi en interpretar peces com Astronauta rimador , Calgary 88 o la celebrada Alegria .

Agredolça la notícia, doncs, com ho ha estat sempre la música dels mateixos Antònia Font, que és plena d'humor i imaginació, però que a la vegada també sap donar cabuda a la tendresa o la malenconia. Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa, Pau Debon, Pere Debon i Joan Roca han tingut la rara capacitat, junts, d'aixecar una gran obra artística i un referent col·lectiu (anava a escriure un mite) a partir del no-res. Ara ens sembla que feia tota la vida que eren on eren, però el triomf no els va caure del cel ni ningú els hi va regalar, sinó que va ser el fruit d'una feinada que, durant una colla d'anys, va haver de transitar entre la desconeixença, una certa incomprensió i, fins i tot, algunes mirades de suficiència per damunt l'espatlla. Un dels seus mèrits ha estat la constància i la fe en una feina que ells sabien que era bona. Perquè un altre mèrit dels Antònia Font és no haver fet més que anar cap amunt: des del primer disc homònim fins al recent Vostè és aquí , passant per A Rússia , Alegria , Taxi , Batiscafo katiuskas , pel parèntesi simfònic de Coser i cantar i per aquesta obra mestra indiscutible que és Lamparetes , el cançoner dels Antònia Font no ha fet més que créixer i enriquir-se, fent-se més complex i refinat, però alhora més atractiu i potent, a cada nova proposta. Una progressió sempre ascendent que deixa com a resultat una llarga col·lecció de gemmes pop que, en el seu gènere, assoleixen això que, en escoltar-ho, sembla senzill però que és a l'abast de molts pocs artistes o bandes: la rodona perfecció.

El problema de la perfecció és que arriba un punt que ja no admet ser més perfecta, i entenc que aquest és el principal motiu pel qual els Antònia Font han decidit plegar: perquè, com a banda, segurament no podien oferir res millor del que ja han oferit. D'això se'n diu saber marxar, se'n diu elegància i se'n diu honestedat. Esperarem amb lamparetes, això sí, els nous projectes musicals que engegaran en solitari. Però, mentrestant, els agrairem sempre que hagin posat la música que calia a alguns dels moments més feliços de la nostra vida.