El nom d'Heribert Barrera em fa venir al cap el d'un altre homenot: Joan Sales, autor d' Incerta glòria , una novel·la que mereix figurar entre les millors del segle XX i que ofereix un retrat cru del Desastre Nacional que va patir Catalunya amb la Guerra Civil Espanyola, després de la qual molts catalans (com els mateixos Sales i Barrera) van haver d'emprendre el viacrucis de l'exili. Concretament, el nom de Barrera m'evoca una frase famosa de Sales: "Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils".
Barrera ha estat un dels últims exponents d'una casta de patriotes que duien gravat a l'ànima el principi republicà d'avantposar el bé comú a qualsevol aspiració individual. Com Joan Triadú, com Ermengol Passola o com Víctor Torres, per esmentar-ne tres que també han deixat recentment aquest món. Com ja no en queden? En qualsevol cas, en un país on tothom aspira sempre a tenir raó, Heribert Barrera no tenia cap inconvenient a dissentir. Quan va tenir la lucidesa de reclamar, en una entrevista amb Enric Vila, una política immigratòria pròpia per a Catalunya, molts van provar d'embrutar el seu nom amb acusacions absurdes. Debades. A Heribert Barrera no li calia estar d'acord amb tothom per saber que en un punt fonamental sí que resideix la raó: que, per a qualsevol país, hi ha un bé comú al qual no es pot renunciar i que no és negociable a la menuda. Es diu llibertat, i per tenir-la s'ha de merèixer.
