Publicitat
Publicitat

Benet i Jornet, en homenatge

Que Josep Maria Benet i Jornet estigui malalt d’Alzheimer és una d’aquestes notícies tristes que fan que una setmana sigui pitjor que d’altres. No gosaré dir-li Pepitu, perquè no hi tinc tanta familiaritat, però sí que puc dir que en alguna ocasió el vaig tractar i fins i tot vaig sopar a casa seva. Recordo un pis antic de l’Eixample, encantador i senzill, de parets absolutament atapeïdes de llibres. Explicava anècdotes d’assajos i de rodatges, malícies sobre escriptors, actors i actrius, feia bromes (que no eren bromes) sobre la seva infantesa de postguerra, i no et cansaves mai d’escoltar. I d’aprendre. La veu d’en Benet i Jornet és tranquil·la, pausada, suau, incapaç de violentar mai ningú. La qual cosa no vol dir que ell no sigui capaç de tenir la mala bava estrictament necessària per defensar-se en aquesta vida.

Grandíssim lector, dramaturg autodidacte, persona de bé, la humilitat i el bon tarannà és el primer que es detecta quan es parla amb Josep Maria Benet i Jornet. La ironia, i de vegades un cert humor negre, l’acompanyen, i ell els cultiva sense pausa però amb pietat, perquè per damunt de tot és allò que se’n diu una bona persona. Com a mallorquí, he de dir que em fa molta il·lusió que hagi dit en més d’una ocasió que La Balanguera, el gran poema de Joan Alcover, hauria de ser l’himne dels Països Catalans.

Escric aquestes ratlles mentre se celebra l’acte d’homenatge que se li va brindar ahir al TNC, amb motiu dels seus setanta-cinc anys i, per desgràcia, amb motiu de la seva malaltia. Tota la plana major del teatre català, des de Sergi Belbel i Xavier Albertí fins a Pep Cruz, Carme Sansa o Jordi Boixaderas, es varen posar al capdavant d’un acte que era just i necessari.

Gloriosament tossut, Benet i Jornet ens ha ensenyat que el teatre de text també és literatura, tan digne de ser llegit com qualsevol novel·la, assaig o llibre de poemes. Llegir qualsevol de les obres de Benet i Jornet és un goig, com ho és llegir les de qualsevol dels seus mestres, que no esmentaré perquè ell es resisteix a comparar-s’hi. Per descomptat que el teatre es pensa per ser representat damunt de l’escenari, però a més també pot ser una lectura memorable. Agafin qualsevol de les obres de Benet i Jornet, des de Berenàveu a les fosques fins a Testament, i ja em diran si no són obres excel·lents que es fan llegir per elles mateixes. Val la pena significar que durant molts d’anys, Benet i Jornet va escriure aquestes obres no tan sols en solitud, sinó en una certa marginalitat artística: estava de moda el teatre que se’n deia gestual, i absurdament es menyspreaven els autors de teatre de text. Figurava que havien quedat antiquats.

Ara figura que en Benet i Jornet ha entrat en un moment delicat de salut, i per això alguns periodistes ja en parlen en pretèrit: “En Benet i Jornet feia tal, en Benet i Jornet deia qual”. Aquesta malaltia que li ha caigut al damunt certament és una catàstrofe, però no parlem d’un home com aquest en passat. La seva obra aferma el present, i per descomptat que ens acondueix cap al futur de la nostra cultura.