25/02/2011

Tenir un Calatrava

2 min

És una llàstima que el cas Palma Arena hagi caigut de les portades dels diaris, perquè el cert és que el fulletó continua, i amb novetats cada vegada més fastuoses. Aquesta mateixa setmana -dimarts, per ser exactes- Jaume Matas, president que fou del Govern Balear, va haver de tornar a comparèixer davant del jutge per tal de donar explicacions sobre una de les peces separades del cas de marres: es tracta de la que fa referència al Palau de l'Òpera, una il·luminació que Matas va tenir l'últim any del seu mandat i que va encarregar, esclar, al mai prou ben ponderat arquitecte Santiago Calatrava (algun dia caldrà que algun neuròleg emprengui un estudi rigorós sobre l'estímul irresistible que els edificis de Calatrava produeixen en l'hipotàlem dels dirigents del PP).

Malauradament, el projecte no va anar endavant, perquè les urnes traïdores van foragitar Matas del poder i el van enviar cames ajudeu-me cap a terres americanes, d'on no va tornar fins que no va ser gentilment reclamat per la justícia. Però en els vuit mesos que va durar la broma, el gran Calatrava va tenir temps de presentar una maqueta del que havia de ser el temple mallorquí del bel canto , per la qual va percebre uns humils emoluments d'1,2 milions d'euros. Quan finalment el projecte fou suspès a divinis , Calatrava va exigir que se li retornés la maqueta, sense que ell -per descomptat- reintegrés ni un cèntim del que havia cobrat. El millor va venir quan es va saber que la maqueta ni tan sols era original, sinó la repesca d'una d'anterior que el nostre homenot havia presentat vint anys enrere a Zuric i que mai no es va arribar a realitzar, la qual cosa ens informa de l'existència de vida intel·ligent a Zuric, si més no fa vint anys.

I així vam arribar fins a aquest dimarts, quan el jutge va fer comparèixer Matas al jutjat per preguntar-li per un detall que el tenia encuriosit: com era que, tractant-se d'un projecte de magnituds tan notòries, i amb un pressupost tan previsiblement majúscul, el frustrat Palau de l'Òpera no havia sortit a concurs, sinó que se li havia encarregat a dit al senyor Calatrava. Però Matas ja s'esperava la pregunta i duia la resposta ben preparada: és que aquesta era l'única manera -va afirmar, amb aplom i solemnitat- de tenir un Calatrava. És clar que sí: que potser el papa Juli II va fer passar Miquel Àngel per cap concurs, en encarregar-li la volta de la Capella Sixtina? Als genis no se'ls pot sotmetre a segons quines humiliacions, per poc que un tingui un mínim de sensibilitat: i és obvi que Matas, un home que posseïa escombretes de vàter a tres-cents euros la peça, era el mecenes perfecte per a la ment febril de l'incomparable Calatrava. Quina ànima mesquina, senyores i senyors, s'atura a pensar en concursos públics quan ens trobem cara a cara amb la sublimitat? Clama al cel que els jutges siguin persones eixutes com l'espart, incapaces d'entendre la importància -què dic, la importància: la definitiva transcendència- de tenir (o no tenir) un Calatrava.

stats