Publicitat
Publicitat

Carme Forcadell com a símptoma

“President, posi les urnes!”, va exhortar Carme Forcadell, com a presidenta de l’ANC, en el que es va conèixer com a Via Catalana. I les aigües es van obrir, i el president de la Generalitat va posar urnes, ni que fossin de cartró, i això va donar força i raó de ser a un veritable fenomen ciutadà que coneixem com a procés i que tracta sobre la sobirania de Catalunya. O sobre la independència de Catalunya respecte d’Espanya, si ho prefereixen.

Han passat un parell d’anys d’ençà del clam de Carme Forcadell i avui ens trobem que ella mateixa és investida, si no hi ha cap impediment, com a presidenta del Parlament, que és la segona autoritat del país, i que ho fa en una legislatura que es presenta com a transitòria, amb l’objectiu de proclamar la independència de Catalunya en divuit mesos.

La investidura de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament, com totes les coses a la vida, es pot llegir de maneres diverses. A mi m’agrada veure-la com una demostració que això que ara es coneix com a nova política sí que existeix, però no exactament en el sentit que s’ho imaginaven Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero no fa tant de temps, quan s’inspiraven i s’alimentaven a la Veneçuela de Chaves. Nova política és que una persona com Carme Forcadell, que té una biografia més aviat modesta i escassa com a militant i dirigent d’una formació (va ser regidora per Esquerra Republicana a Sabadell), i que en canvi ha construït la seva capacitat d’influència com a activista sorgida del que s’anomena societat civil, assumeixi una dignitat institucional tan elevada com a membre d’una candidatura com Junts pel Sí, que ha estat veritablement revolucionària a l’hora de fer una proposta conjunta entre persones de procedències ideològiques i fins i tot socials molt diverses, unides per un sol propòsit. Una altra cosa és que, aconseguit aquest propòsit (si s’aconsegueix, que jo confio que sí), després es reparteixin entre opcions polítiques diferents, més de dretes o més d’esquerres. Però aquest debat ve després. Voler debatre-ho tot alhora només significa perdre el nord de la discussió en el moment que més cal mantenir el cap fred. El debat personalista sobre Artur Mas no té cap sentit, i ja és hora d’abandonar-lo.

Una altra cosa és que la investidura de Forcadell pugui ser llegida també des del nacionalisme espanyol com una passa més dins el que Mariano Rajoy i alguns altres categoritzen com “ un lío ”. Diuen que una presidenta del Parlament independentista no representa tots els catalans, com si els catalans fossin un bloc homogeni de pega. Però és que Forcadell no és la primera: Joan Rigol, Ernest Benach o Núria de Gispert també han estat presidents del Parlament de tarannà independentista, i ningú va dir res ni varen esclatar els volcans d’Olot. El que ha canviat, òbviament, és el momentum, i Forcadell és un símptoma d’aquest momentum. Dins el qual alguns preferim “ el lío ” a la trista i corrupta rutina a què estàvem habituats.