Publicitat
Publicitat

Combinatòria explosiva

Mariano Rajoy va acomiadar la seva trista legislatura fa un parell de dies al Congrés de Diputats entre els aplaudiments de les senyories que formen la bancada del seu partit, que com sempre no varen estalviar prepotència ni barroeria en la seva feina, que paguem entre tots.

Ell va somriure i, amb el benentès que les eleccions no es convocaran fins dilluns, va donar les Corts per dissoltes. Això vol dir que hem entrat (hem tornat a entrar) en període preelectoral, en aquest cas a compte dels comicis espanyols. Perquè ens agradi o no ens agradi, vostè i jo de moment som espanyols, i per tant hem d’acontentar-nos-hi.

Bé, tot això vol dir que d’avui endavant sentirem moltes i molt reiterades bajanades, gairebé totes referides a la Constitució espanyola, que s’assembla molt a un altre text clàssic de la literatura espanyola, el Quixot. Si més no en un aspecte: tothom els cita però ningú els ha llegit. En el cas del president Mariano Rajoy hem de recordar ara i sempre que fos un periodista d’Onda Cero qui li hagués de recordar que la mateixa Constitució garanteix que ningú perd la ciutadania espanyola si no ho desitja. I l’europea?, va preguntar l’inefable president. L’europea tampoc, mestre.

Aquest ignorant de la màxima llei espanyola que ha estat el president del govern del Regne d’Espanya durant els darrers quatre anys, i que, cal tenir-ho present, anteriorment va ser ministre i vicepresident, ara es presenta com a candidat a la reelecció. ¿Amb quines garanties? Bé, havia d’acabar amb l’atur a Espanya i resulta que ara mateix la taxa d’atur s’enroca en els quatre milions vuit-cents mil aturats, amb tot el drama social que això implica per a un nombre encara més gran de persones.

Tant se val, el full de serveis de Mariano Rajoy és massa impressionant per intentar encabir-lo en un article d’aquesta extensió. La constatació que vull ressaltar és que, tot i els seus pobres resultats, les enquestes no el donen necessàriament perdedor, però sí possiblement empatat amb el PSOE de Pedro Sánchez, que per cert un dia d’aquests faria bé de canviar-se la seva sempiterna camisa blanca.

En cas que es produeixi aquest més que possible empat, qui està cridat en primer lloc a fer d’àrbitre en possibles pactes de govern és ni més ni menys que Albert Rivera, i en darrer terme Pablo Iglesias. ¿PP més Ciutadans? ¿PSOE més Podem? ¿PSOE més Ciutadans? ¿PSOE o PP més Ciutadans i Podem? ¿PP més PSOE, directament?

Qualsevol de les opcions és tan agradosa com una coça a l’os de la cama. La falsa democràcia espanyola ha cedit sota el seu propi pes, i ara s’enfronta a unes opcions de govern, cadascuna més inoperativa que l’altra. Convé fugir-ne aviat i de pressa.